OPINIÓ
A Catalunya, i en tants pobles del nostre entorn, conviure amb persones que han arribat de lluny és part essencial del teixit social. Alguns hi van venir fugint de la guerra, d’altres cercant una vida millor, i tots comparteixen un mateix desig: dignitat, pau i futur. És una aspiració universal que travessa fronteres i llengües. L’acollida no és només una qüestió humanitària, és una decisió intel·ligent. Un país que entén la diversitat com una oportunitat és un país que avança. Quan obrim la porta a l’altre, estem obrint la porta a noves idees, a noves formes de mirar el món, a nous sabors, músiques, llengües i maneres de ser que no substitueixen res, sinó que complementen.
El racisme i la xenofòbia, en canvi, no porten res de bo. Són expressions d’una por mal dirigida, sovint alimentada per discursos simplistes que busquen culpables fàcils. Reduir una persona a la seva nacionalitat o al seu color de pell és negar-li l’individualitat, l’experiència, l’esforç i la història. És trair els valors sobre els quals s’ha construït qualsevol societat democràtica i justa. Per això cal dir-ho clarament: el rebuig a la diferència és una forma de pobresa moral.
Els nostres pobles, els carrers, els mercats i les escoles són espais on aquesta convivència es construeix cada dia, a través de gestos petits però poderosos: una conversa, un veïnatge, una feina compartida, una amistat que sorgeix. Si observem atentament, veurem que la integració no és una utopia llunyana, és una realitat quotidiana que demana respecte i esforç per les dues bandes. I en aquest intercanvi, tothom hi guanya.
Hem de ser capaços de mirar endavant amb empatia i racionalitat. La demografia i l’economia ens ho recorden: necessitem gent. Però més enllà de la necessitat pràctica, la qüestió és quin tipus de societat volem ser. Una societat tancada en si mateixa o una que s’enriqueix amb la pluralitat? Una societat que es defensa amb murs o que es construeix amb ponts?
La història del segle XX està marcada per les ferides profundes que han deixat ideologies basades en el racisme i la superioritat ètnica. L’exemple més colpidor és el nazisme, que va convertir l’odi racial en política d’estat i va desencadenar l’Holocaust, l’extermini sistemàtic de sis milions de jueus, així com la persecució de persones amb discapacitats, dissidents polítics i altres minories. Aquest crim de proporcions inhumanes va néixer de la deshumanització de l’altre i de la construcció d’un relat on la diferència es veia com una amenaça. L’ús de la ciència com a pretext per jerarquitzar les races i justificar la violència va tenir conseqüències devastadores no només a Europa, sinó arreu del món.
Altres tragèdies, com l’apartheid a Sud-àfrica, evidencien com el racisme institucionalitzat pot sostenir-se durant dècades, negant drets fonamentals a milions de persones per la seva raça. La segregació racial, l’exclusió educativa i laboral, i la repressió sistemàtica van ser eines per mantenir el poder d’una minoria blanca sobre la majoria negra. Aquestes ideologies no només van causar patiment individual, sinó que van deformar societats senceres, sembrant rancúnia, desigualtat i violència. La història ens ha deixat clar que quan el racisme entra a les societats, els resultats són sempre tràgics i irreversibles per generacions senceres.
Rebutjar el racisme i la xenofòbia no és una postura ideològica, és una afirmació de dignitat. I recordar, sempre, que darrere de cada trajectòria migratòria hi ha una història humana que mereix ser escoltada. Potser, en fer-ho, també ens entendrem millor a nosaltres mateixos.
J.M.C.
