Entre les joies amagades de la música catalana, n’hi ha una que brilla amb llum pròpia i arrels ben fondes a la vila de Verdú. Parlem del “Fons Verdú”, conservat a la Biblioteca de Catalunya, un conjunt excepcional de manuscrits i documents litúrgics dels segles XVII i XVIII que ens obre una finestra privilegiada al passat musical del país.
Aquest llegat no només conserva partitures d’un alt valor patrimonial, sinó que també reflecteix la vida religiosa, lingüística i cultural d’una època marcada pel fervor barroc i la riquesa expressiva de la litúrgia. El nucli del fons va començar a formar-se als anys trenta del segle XX, gràcies a l’interès i la perseverança del musicòleg monsenyor Higini Anglès. Va adquirir una sèrie de volums de música manuscrita provinents de l’església parroquial de Verdú, amb la clara voluntat de preservar un patrimoni que, probablement, hauria desaparegut amb el pas del temps o hagués quedat tancat a l’oblit dels arxius parroquials. Aquesta iniciativa va posar en valor una producció musical majoritàriament litúrgica i paralitúrgica escrita entre els segles XVII i inicis del XVIII, on predominen les formes pròpies de la polifonia barroca.
El “Fons Verdú” inclou principalment tres grans manuscrits: els codis M 1168, M 1638 i M 1637, que contenen centenars d’obres destinades al culte, des de misses i motets fins a lletanies i goigs. Una de les particularitats d’aquestes partitures és la presència simultània de català, llatí i castellà, fet que enriqueix encara més l’interès lingüístic i cultural del fons. El català hi apareix en moments clau com en les proses i els goigs populars, tot i que el llatí continua dominant la majoria de composicions. Aquest mosaic idiomàtic parla d’un territori on convivien llengües, formes i estils que avui dia ens ajuden a comprendre millor la complexitat i la vitalitat cultural de l’època.
Un dels noms destacats associats al fons és el de Josep Segarra Colom, copista de moltes de les obres i figura clau en la seva transmissió. Gràcies a la seva tasca acurada, s’han pogut conservar peces que, més enllà de la seva qualitat musical, són testimoni de l’activitat coral i instrumental que existia a les parròquies i col·legiates de les terres de ponent. La cal·ligrafia, l’ornamentació i fins i tot l’ús de paper de diferent qualitat ofereixen informació valuosa sobre el context de producció i la funcionalitat d’aquestes obres.
El fons ha estat objecte d’estudi per part de diversos musicòlegs especialitzats en música barroca hispànica i catalana, que han subratllat la seva importància no només com a corpus musical, sinó també com a document social i religiós. Les investigacions han permès rastrejar connexions amb altres fons musicals de la Península Ibèrica, evidenciant les xarxes de circulació i intercanvi musical entre esglésies i institucions religioses del moment.
No és casualitat que l’any 1763, la comunitat de preveres de Verdú es declarés propietària d’aquests documents, deixant constància escrita del seu valor simbòlic i funcional per a la vida parroquial. Aquesta acció denota la consciència patrimonial que ja existia en aquell moment i el desig de salvaguardar un patrimoni que era, i és, un testimoni viu de la memòria col·lectiva i espiritual de Verdú.
Música i Pràctiques Litúrgiques
Les composicions musicals que integren el fons mostren una clara diferenciació entre gèneres i usos. D’una banda, els villancets —tan habituals en les festivitats més assenyalades— s’entenien com peces efímeres, concebudes per ser interpretades ocasionalment i sense vocació de perdurar. Aquest caràcter fugisser contrasta amb les misses, molt més recurrents en el calendari litúrgic. La gran abundància de misses recollida en el manuscrit M 1168 apunta a una voluntat de solemnitzar amb magnificència les celebracions religioses, amb una musicalitat que aspirava a enaltir l’acte espiritual i fer-lo memorable per als fidels.
Una de les característiques que criden l’atenció és la complexitat vocal d’algunes obres. Les composicions dedicades a Sant Flavià arriben a disposar de fins a dotze veus diferents, una estructura que s’allunya de les formacions més habituals de sis o vuit parts. Aquest fet posa de manifest un alt nivell d’ambició musical i una capacitat notable per mobilitzar recursos humans i vocals dins la parròquia. La disposició dels cors, segons les recomanacions de Pedro Cerone a “El Melopeo y Maestro”, seguia una organització molt detallada. Les obres a vuit veus, per exemple, es dividien en dos cors de quatre veus, una pràctica habitual en les capelles musicals més desenvolupades del moment.
L’activitat musical al voltant de la parròquia de Verdú també es reflecteix en la gestió dels seus intèrprets. El novembre de 1739 consta el pagament a minyons cantors en forma de tres quarteres de blat anuals. Ara bé, aquest pagament no s’establia com una compensació formal sinó com un acte de caritat, la qual cosa permet inferir que els infants rebien poca o cap remuneració real per la seva participació. La situació contrasta amb la dels mestres de capella i organistes, figures habitualment contractades i amb responsabilitats definides. Entre ells destaca Josep Reduà (o Raduà), monjo de Poblet i regent de Verdú, autor de diverses composicions conservades en aquest fons.
El rigor en la interpretació era una exigència constant. Les instruccions per als religiosos indicaven que calia cantar amb lentitud i serietat les matines, les laudes i la resta d’oficis. A qui gosava accelerar el ritme se li podia imposar una multa de deu lliures sobre els seus béns. Aquesta indicació revela fins a quin punt es valorava el respecte pel tempo i el caràcter sacre de la música religiosa, entesa com una forma d’oració col·lectiva.
Finalment, cal destacar l’organització eclesiàstica pel que fa a l’avaluació del cant. El deganat targarí mantenia el privilegi que els exàmens de cant es fessin a les pròpies parròquies, com la de Verdú, permetent que els ingressos derivats de les proves restessin en benefici de les comunitats locals. Aquesta autonomia reforçava el vincle entre la música i la vida parroquial, assegurant que el coneixement i la pràctica musical tinguessin una continuïtat en el si de la comunitat.
El Fons Verdú és el reflex sonor d’una època, d’un poble i d’una manera d’entendre la fe a través de la música. Un patrimoni viu que, tot i el pas dels segles, continua parlant-nos des del silenci dels arxius. Entre els compositors destacats, Anton Font figura amb diverses peces d’interès. La seva obra més primerenca datada al fons és un motet de 1649, però és especialment notable per tres villancets escrits a nou veus l’any 1676 i dedicats a Sant Flavià, figura de gran veneració a Verdú. La seva capacitat per manejar formacions vocals àmplies i una temàtica hagiogràfica singular el converteixen en una veu destacada del corpus musical local.
Un altre nom rellevant és el de Lluís Molins, autor d’una “Missa Cum nobem bonitas” a tres cors —amb nou veus totals— i d’una altra missa a sis veus datada el 1677 i explicitada com a composta a Verdú. La signatura com a “prevere organista” revela la seva implicació directa amb la vida musical de la parròquia i suggereix una activitat sostinguda dins l’àmbit litúrgic.
Magí Nuet, organista i compositor, aporta també una producció significativa. Del 1678 s’hi conserva una missa a sis veus i, de l’any anterior, un conjunt de salms per a l’ofici de completes. Aquest cicle inclou peces com Fratres, Domine ad adjuandum, Cum invocarem, In te Domine, Qui habitat, Ecce nunc, Nunc dimittis i Salve Regina, totes a sis veus. La seva producció, tant pel nombre com per la varietat, indica una activitat compositiva intensa. La seva mort, registrada el 1679, posa punt final a una trajectòria probablement vinculada durant anys a l’orgue i a la direcció musical de la parròquia.
Josep Reduà, monjo de Poblet i regent de Verdú, aporta un motet titulat Para quando Reservan el Santísimo Sacramento, escrit a quatre veus i signat com a “Padre Maestro Fray Joseph Radua”. Aquesta atribució confirma el rol que exercien membres de comunitats religioses com la de Poblet en l’activitat musical de Verdú, estretament lligada a l’àmbit monàstic i eclesiàstic.
Altres compositors presents al Fons Verdú inclouen Lluís Torres, amb villancets a dotze veus datats el 1683; Jaume Subias, autor del villancet ¿Para que és la fiesta? a nou veus de 1693; i Joan Barter, amb l’obra ¡Ah! de la luz del dia, a onze veus, datada el 1694. Aquestes composicions, dedicades també a Sant Flavià, indiquen que aquesta figura era central en la vida religiosa i musical de Verdú, i servia com a inspiració per a peces d’estructura i ambició destacables.
El Fons Verdú, amb aquests noms i obres, reflecteix una activitat musical molt més rica del que podria esperar-se d’una parròquia d’àmbit rural. A través dels manuscrits conservats, s’albira una comunitat viva, que feia de la música una part fonamental de la seva identitat espiritual i cultural. Les veus de Font, Molins, Nuet, Reduà i altres encara ressonen, en silenci, entre les pàgines d’aquests pergamins.
L’orgue de Verdú: un viatge sonor a través dels segles
L’orgue parroquial de Verdú és una peça clau del patrimoni sonor del poble, un artefacte complex que ha evolucionat amb el temps a través de múltiples intervencions i restauracions. El seu rastre documental, que abasta des del segle XVII fins al XVIII, revela un diàleg constant entre mestres orgueners, comunitat eclesiàstica i oficis locals per preservar la seva veu poderosa i la seva presència imponent dins el temple.
L’any 1608 marca una de les primeres actuacions documentades. Francesc Bordons, mestre orguener, signa amb els jurats de Verdú un contracte per a la construcció d’una nova cadireta per a l’orgue. Un any més tard, el maig de 1609, Bordons mostra el seu descontent amb la feina del fuster Miquel Rubiol, responsable d’algunes parts de l’encàrrec, i demana la supervisió de l’instrument per part d’un altre especialista. Aquest episodi ja reflecteix la meticulositat amb què es vetllava per la qualitat i el funcionament d’un instrument tan delicat, capaç d’omplir de música els espais sagrats amb la seva veu d’aire i tubs.
El 1635, un altre mestre, Pedro Fuertes, és contractat per afinar l’instrument. Aquesta intervenció puntual demostra que l’orgue continuava en ús i que requeria manteniment regular per garantir-ne el rendiment i la consonància amb l’acústica de l’espai parroquial. Les tasques d’afinació, sovint passaven desapercebudes en la documentació, però eren essencials per a mantenir la dignitat sonora del temple.
Un segle més tard, el 1752, es formalitza un dels contractes més complets. L’orguener Antoni Cases, de Reus, és l’encarregat d’una restauració profunda. El document especifica la fabricació d’un “secret nou”, tres manxes noves i un teclat nou. Aquest treball va permetre l’ampliació i la sofisticació de l’instrument, adaptant-lo a les exigències musicals del moment. Es va incorporar també una nova caixa per als ecos, amb el seu propi secret i teclat, i un conjunt de registres que il·lustren la riquesa tímbrica que es volia assolir.
Entre aquests registres hi ha elements com el flautat violó, construït amb les primeres vuit flautes de fusta i la resta de metall, pensat per acompanyar els violins. També hi apareixen el nazard de 15a i 19a, la corneta magna, les trompetes reials, els clarins de batalla i els baixons, tots ells repartits per mà dreta o esquerra segons la funció i el timbre. Aquesta diversitat de registres evidencia una voluntat d’expressivitat sonora capaç de combinar solemnitat i espectacularitat, ajustant-se als moments culminants de la litúrgia.
Les successives intervencions d’orgueners com Mestre Joan, Bordons, Solsona, Florenzano i el mateix Antoni Cases han anat definint l’orgue com un instrument viu, en constant transformació. Les seves millores i adaptacions reflecteixen les tendències musicals i litúrgiques de cada època, però també la voluntat d’una comunitat de mantenir viu el batec musical que acompanya des de fa segles les celebracions religioses i la memòria col·lectiva de Verdú.
L’orgue original havia ocupat el seu lloc dins el temple durant prop de tres segles, fins que el 1892 la comunitat parroquial va prendre la decisió de traslladar-lo uns metres enrere, fins al cor elevat, amb la voluntat d’adequar l’espai sonor i visual del temple. Per aquesta operació es va contractar Juan Florenzano, un reputat orguener italià establert a La Selva del Camp, amb una trajectòria consolidada tant a Catalunya com a l’Aragó. Florenzano no només es va encarregar del trasllat físic, sinó que també hi va introduir nous mecanismes i el va adaptar al nou emplaçament, fet que implicava una feina tècnica de notable complexitat.
Aquest instrument, que havia acompanyat generacions de verdunins en les celebracions religioses, va ser desmantellat l’any 1938 en plena convulsió bèl·lica. L’episodi reflecteix una pèrdua irreparable, causada per les circumstàncies dramàtiques d’una època marcada per la destrucció del patrimoni. La desaparició de l’orgue deixava un buit sonor i simbòlic en el cor de la comunitat.
No seria fins a l’agost de 2007 que l’església de Santa Maria recuperaria un nou orgue, amb la instal·lació d’un instrument fabricat el 1960 per la prestigiosa casa E. Walcker et Cie., de Ludwigsburg, Alemanya. L’encarregat de muntar-lo fou l’orguener alemany Georg Weishaupt, que va traslladar i ajustar l’instrument perquè encaixés en el context arquitectònic i acústic del temple.
Aquest nou orgue disposa de dos manuals i un pedal: Manual I (C1-G5), Manual II (C1-G5) i Pedal (C1-F3). Entre els registres, destaquen el Rohrflöte 8’, Principal 4’, Sesquialtera, Mixtur, Gedeckt 8’, Nachthorn 4’, Principal 2’, Quinta 1 1/3’, Subbass 16’, Oktavbass 8’ i Choralbass 4’. A més, s’hi han implementat acoblaments entre teclats i pedal que permeten una major versatilitat interpretativa: teclats I/II, teclat I/pedal i teclat II/pedal.
Amb aquest nou instrument, Verdú reprèn una tradició musical de segles, tornant a dotar la seva església d’una veu que acompanya el culte, eleva l’esperit i reconstrueix un vincle sonor amb el passat. L’orgue torna a ser, així, un dels grans protagonistes de la vida cultural i religiosa del poble.
Anàlisi de les dades
El “Fons Verdú” és una col·lecció substancial de manuscrits musicals, principalment del segle XVII i inicis del XVIII, originaris de l’arxiu parroquial de Verdú i actualment conservats a la Biblioteca de Catalunya (Barcelona) sota les signatures M 1168, M 1451-1 a 21, M 1637-I a VII i M 1638. Aquest fons, que supera el miler de pàgines i en la seva major part conté música polifònica, abasta un període de gairebé setanta anys, des de 1649 fins a 1721.
El significat històric i cultural del “Fons Verdú” dins la música catalana és considerable:
Significat Històric
Període Barroc Hispànic: El fons és d’una gran importància per a l’estudi i el coneixement del barroc hispànic, majoritàriament amb música bicoral i policoral. Les seves composicions, principalment d’autors catalans però també d’altres centres hispànics, reflecteixen la música que es feia a la península al segle XVII i principis del XVIII. Aquest període, conegut com el “Segle d’Or” de les arts i les lletres hispàniques, encara no ha rebut la profunditat ni el reconeixement que mereix en la Musicologia en comparació amb altres disciplines humanístiques.
Documentació Abundant i Canvis Socials: L’abundant documentació musical, religiosa, artística i històrica conservada en aquest fons aporta una excel·lent informació sobre els canvis socials, culturals, religiosos i musicals que van tenir lloc al segle XVII, tant a Catalunya com a la península i ultramar.
Redescobriment i Oblits Anteriors: Després de segles d’oblit, els materials del fons van ser traslladats de Verdú a la Biblioteca de Catalunya a Barcelona al primer terç del segle XX, concretament els documents de música gregoriana/medieval el 1934 i els del segle XVII i XVIII el 1939. Malgrat la seva disponibilitat pública des de fa més de vuitanta anys, la seva rellevància va passar gairebé desapercebuda fins fa poc.
Raritat i Provença Coneguda: La majoria de la documentació musical reunida a la Biblioteca de Catalunya té una procedència desconeguda, però el “Fons Verdú” és una excepció, ja que es coneix perfectament l’origen de tots els seus documents, la qual cosa facilita enormement la investigació.
Copista Principal: Una figura clau en la conservació d’aquest fons és mossèn Josep Segarra i Colom (*Verdú, 1655; †Id., 1730), qui va copiar la gran majoria de les obres que el conformen (M 1168, M 1637 i M 1638). La seva tasca extraordinària va permetre que avui dia coneguem i puguem estudiar aquest material.
Context Local Singular: Verdú, una petita població de l’interior de Catalunya, va gaudir d’un moment de floriment social, cultural, religiós i artístic a finals del segle XVII. La presència d’un bisbe i diversos abats de Poblet residents a la vila, juntament amb un creixement econòmic, va propiciar un auge musical extraordinari per l’època i el lloc, amb una producció musical de qualitat sense precedents ni posteriors comparables a Catalunya.
Guerres i Estabilitat: El floriment de les capelles musicals, fonament de la producció musical, va ser afavorit per una “relativa” tranquil·litat política, el creixement econòmic, el desenvolupament de les arts i una bona situació eclesiàstica. Les partitures del fons verduní apareixen entre els dos cruents esdeveniments de la Guerra dels Segadors (1640-1652) i la Guerra de Successió (1702-1714).
Conflictes de Propietat i Pervivència: La inscripció de propietat a la majoria de documents musicals (“Aquest Llibre es de la Rnt Comt de Preves de la vila de Verdú… per disposició y deixa ne feu á díta R. Comt lo Rnt Joseph Segarra, y Colom. . . 1763”) suggereix un possible conflicte de propietat entre els hereus de Segarra i la comunitat presbiteral, que va assegurar la conservació del fons.
Significat Cultural
Religiositat Mariana:El fons reflecteix l’exaltació de la pietat i una creixent devoció cap a la Verge Maria a Catalunya a finals del segle XVII, impulsada pel Concili de Trento. L’elecció de les antífones marianes majors per a estudi es justifica per la seva significació dins el fons i la seva permanent utilització a l’època, facilitant estudis comparatius.
Pràctica Musical i Litúrgica:La música del fons Verdú, majoritàriament religiosa (litúrgica i paralitúrgica), ofereix una mostra fantàstica de la música que es creava i practicava en les funcions religioses de l’època. L’estudi de la música litúrgica permet entendre tant les coincidències amb peces foranes com les particularitats locals de Verdú.
Policoralitat i Esplendor Barroc: La presència de música bicoral i policoral al fons, incloent-hi les antífones marianes policorals, és un element destacable del corrent barroc i apunta a la pompa i l’esplendor que sens dubte va viure la capella musical de Verdú a finals del segle XVII. La música implicava la reivindicació de la “gran festa” i la teatralitat barroques, amb la inclusió d’instruments característics i la imitació de la música militar.
Intercanvi Musical: La presència d’obres de compositors reconeguts de la Capilla Real de Felip IV i Carles II, com Maestro Capitán, Cristóbal Galán, Juan Hidalgo i Carlos Patiño, a l’arxiu parroquial de Verdú, suggereix una relació amb centres musicals importants. La compilació de Josep Segarra, que inclou obres de diversos autors hispànics i catalans de renom, esdevenia un repositori per a un possible ús a l’església verdunina, agrupant un repertori considerable.
Identitat Local i Formació:El desig de “crear escola” a nivell local, preferint músics de la vila i garantint la continuïtat de la capella musical a Verdú, reforçava un sentiment de “comunitat”/identitat pròpia. La tasca de Josep Segarra com a preceptor d’infants, combinada amb la seva activitat de copista, subratlla la importància de la formació musical local.
Patrimoni i Recuperació: El “Fons Verdú” és un patrimoni musical i documental que pertany a la història de Catalunya, i la seva recuperació i difusió és crucial per realçar la importància dels béns generals del país i comprendre millor el passat. La tesi actual contribueix al “rescat sonor” d’obres policorals desconegudes, facilitant la seva interpretació i la recuperació del patrimoni històric.
Compositors
El fons inclou obres de quaranta-un autors identificats, a més de peces anònimes. La majoria són compositors catalans, però també n’hi ha de vinculats a altres centres musicals hispànics, incloent-hi la cort de Felip IV i Carles II.
Autors amb relació directa amb Verdú: Destaca la gran quantitat d’obres de compositors amb una relació estreta amb l’església de Verdú. Joan Prim i Segarra (originari de Verdú, mestre de capella i organista durant 42 anys) i Anton Font i Guixà (nascut a Verdú i organista a Tàrrega) són els més prolífics, amb 21 obres cadascun en el fons. Magí Nuet i Mulet (mestre de capella i organista a Verdú) té 13 obres, Josep Raduà (monjo de Poblet i administrador a Verdú) 7, i Josep Farrer (mestre de capella i organista a Verdú) 5. Lluís Torres, amb tres villancicos dedicats a Sant Flavià (patró de Verdú), també suggereix una connexió local. Aquests compositors locals i propers representen gairebé una quarta part del total d’obres conservades.
Autors de prestigi hispànic: El fons també conté obres de figures importants de la música barroca hispànica, com Joan Cererols (del monestir de Montserrat), amb 16 obres, el que el situa com el tercer compositor més representat i suggereix una relació, encara desconeguda, amb la comunitat verdunina. Altres noms destacats són Miquel Casals (Lleida), Isidro Escorihuela (Xàtiva, Tarragona) i Miguel Tello (Terol, Sevilla).
El copista principal: Mossèn Josep Segarra i Colom (1655-1730), natural de Verdú, va ser el responsable de copiar la gran majoria de les obres que conformen el fons (M 1168, M 1637, M 1638). La seva tasca, possiblement vinculada a la seva feina de “preceptor” (mestre), va ser fonamental per a la conservació d’aquest repertori. Després de la seva mort, els seus manuscrits podrien haver estat objecte d’una disputa de propietat amb la comunitat presbiteral, el que va portar a la inscripció “Aquest Llibre es de la Rnt Comt de Preves de la vila de Verdú… 1763” a la majoria de documents.
Formats
El “Fons Verdú” es compon principalment de tres manuscrits principals i fragments medievals:
M 1168 (c. 1691) i M 1638 (c. 1702): Aquests dos volums contenen més d’un miler de pàgines en total, principalment música polifònica, majoritàriament bicoral o policoral. La seva particularitat més notable és que les obres estan copiades gairebé en la seva totalitat en format de partitura completa, una pràctica molt inusual per a la música barroca hispànica de l’època, que acostumava a utilitzar particel·les individuals. Aquest format suggereix que els volums no estaven destinats a la interpretació directa, sinó probablement a l’estudi compositiu (com “taules compositòries”), com a “exemplars mestres” per extreure’n particel·les, o com a objectes “bibliòfils” de luxe. El M 1638, datat onze anys després del M 1168, sembla una continuació del primer, compartint característiques similars, tot i que amb un acabat més senzill o “provisional”, amb l’índex incomplet. Una particularitat addicional del M 1638 és que combina pàgines copiades en format “apaïsat” (horitzontal, típic de villancicos i més còmode per a múltiples cantors) i “vertical” (francès, comú per a peces litúrgiques en llatí), indicant que va ser relligat a partir de fulls copiats independentment.
M 1637: Conté obres en format de particel·les (parts individuals), que, a diferència dels volums en partitura, sí que estaven pensades per a la interpretació pràctica per part de la capella musical verdunina.
M 1451: Aplega fragments de música monòdica medieval (segles XI-XV), predominantment música gregoriana en pergamí, la qual cosa el diferencia clarament dels manuscrits barrocs i polifònics. Aquests fragments van ser traslladats a la Biblioteca de Catalunya el 1934.
Altres materials: Es conserven algunes obres aïllades del segle XVII a l’Arxiu Comarcal de la Segarra (Cervera) i molt pocs materials originals a l’arxiu parroquial de Verdú mateix.
Llengües
El repertori del “Fons Verdú” reflecteix l’ús de diferents llengües segons la tipologia i funció de la música:
Llatí:És la llengua predominant en la música estrictament litúrgica, especialment en el manuscrit M 1168, que es descriu com a “exclusivament litúrgica”. Inclou misses, vespres, completes, salms, antífones marianes (com Alma Redemptoris mater, Ave Regina caelorum, Regina caeli i Salve Regina), himnes, lamentacions i motets.
Romanç (Castellà i Català): S’utilitza en la música paralitúrgica, com els villancicos, i en obres de caràcter profà o fins i tot teatral/operístic.
Castellà: Molts villancicos i “tonos humanos” (cançons seculars) estan en castellà, com es pot observar en els títols de les obres.
Català: S’ha documentat la presència de villancicos en llengua catalana, com “Esta nit gloriosa”, així com goigs. Això subratlla la particularitat de la producció musical catalana dins del barroc hispànic.
Bilingüisme: Alguns documents del fons contenen música amb textos bilingües, alternant el llatí i el romanç (castellà o català) en la mateixa composició, com es veu en algunes Salve Regina.
En conjunt, el “Fons Verdú” no només és una font rica per a l’estudi de la música barroca a Catalunya, sinó que les seves particularitats en el format de partitura, la diversitat d’autors (locals i de centres importants) i la presència de música en llatí, castellà i català, el converteixen en un testimoni excepcional de la vida musical, social i religiosa del seu temps.
