OPINIÓ
Vivim en un món on tot passa de pressa. Massa de pressa. Obres el telèfon i tens una pluja d’alertes: correus, missatges, notícies d’última hora, notificacions que et recorden que algú ha publicat alguna cosa urgentíssima… sobre el seu esmorzar. I així, entre clic i clic, la vida real passa per davant sense que gairebé ens n’adonem.
És curiós com les eines que van néixer per apropar-nos ens poden acabar distanciant del que tenim més a prop. Ens hem acostumat a mirar el món a través d’una pantalla i a viure la realitat amb una mena de retard emocional. Ens emocionem amb un vídeo, però no mirem als ulls quan algú ens parla. Compartim una foto d’un paisatge i no en recordem la olor ni el silenci que hi feia.
Aquesta acceleració constant ens esgota. I, paradoxalment, ens deixa més buits. Tenim accés immediat a gairebé tot, però sovint ens manca allò més essencial: temps per digerir, per pensar, per escoltar de veritat. Per estar.
No es tracta de demonitzar la tecnologia, sinó de reclamar una pausa. Una pausa per tornar a posar l’atenció en el que importa. Potser caldria recuperar la lentitud com a acte de resistència. Llegir una novel·la sense mirar l’hora, caminar sense GPS, escriure una carta a mà. Escoltar una història del veí sense mirar el rellotge.
Perquè en aquest món tan connectat, potser la veritable revolució sigui desconnectar una estona. Per tornar a connectar amb el que som. Amb el que sentim. Amb els altres. Amb la vida real, la que no es pot posar en stories.
Enmig de l’enrenou digital que ens devora l’atenció, llegir s’ha convertit en un acte gairebé revolucionari. Una mena de refugi silenciós on el temps s’expandeix i la ment respira. Quan tot ens empeny a consumir informació en píndoles breus i accelerades, obrir un llibre de paper i submergir-se en una història de centenars de pàgines sembla un gest d’una altra època. I tanmateix, és un plaer que manté intacta la seva força.
La lectura tradicional té quelcom que cap pantalla pot reproduir: la textura del paper, l’olor d’un llibre antic o acabat d’estrenar, el so suau de les pàgines que passen. És un ritus íntim i senzill que ens demana presència. No hi ha notificacions, ni enllaços, ni vídeos emergents. Hi ha silenci. Hi ha paraules. I, sobretot, hi ha imaginació.
Llegir amb calma és una manera de cuidar-nos. Diversos estudis assenyalen que dedicar mitja hora diària a la lectura pot reduir l’estrès, millorar la memòria i afavorir la concentració. Però hi ha un benefici menys mesurable i potser més important: llegir ens ensenya a escoltar, a posar-nos en la pell dels altres, a veure el món amb matisos.
En un temps de vides sense pausa, recuperar l’hàbit lector és una forma de resistència. Una manera de tornar a nosaltres mateixos, d’aprendre a estar sense presses i d’apreciar la profunditat per sobre de la immediatesa. La lectura ens allunya de la hiperconnectivitat superficial i ens convida a connectar amb el més profund: la nostra humanitat.
Potser per això, cada vegada més persones tornen als llibres en paper. Perquè, davant la saturació digital, un bon llibre és un bàlsam. Una conversa sense pressa. Un espai on tot pot passar, però a un ritme que ens permet assaborir cada paraula. I això, avui en dia, és un luxe. Un luxe necessari.
L.M.S
