Tàrrega rep el fons sonor de Norbert Orobitg Carné, testimoni de l’exili

Aquest material, cedit pels seus quatre fills —Meritxell, Sergi, Enric i Jordi—, representa una aportació rellevant per al patrimoni històric i sonor de la ciutat.

El fons està format per 22 cintes de veu enregistrades entre els anys 1960 i 1985, que contenen, principalment, entrevistes i converses vinculades a l’exili andorrà, una experiència que Orobitg Carné va viure en primera persona després del seu pas pel camp d’Argelers. Aquest conjunt documental ofereix un testimoni directe de les vivències i reflexions de l’autor sobre un període cabdal de la nostra història recent.

Més enllà dels aspectes relacionats amb l’exili, les gravacions també aborden qüestions culturals com el teatre, la poesia, la pintura i la revista Mirador, de la qual Orobitg Carné en va ser fundador. Aquests enregistraments inclouen, a més, continguts vinculats a l’àmbit familiar, aportant una mirada íntima i personal a la figura d’aquest polifacètic productor cultural.

El fons sonor es dipositarà a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell, on es custodiarà i catalogarà per tal que pugui ser consultat i estudiat per investigadors, estudiosos i ciutadania en general. L’alcaldessa de Tàrrega, Alba Pijuan i Vallverdú, ha expressat públicament l’agraïment a la família per aquesta donació, que permetrà enriquir i preservar la memòria sonora del municipi.

Per la seva banda, el director de l’Arxiu Comarcal de l’Urgell, Carles Quevedo, ha destacat la importància d’aquesta incorporació, que se sumarà al fons Norbert Orobitg Carné, ja existent a l’Arxiu i format principalment per documentació en format paper de la seva producció literària i artística. Aquest nou conjunt d’àudios completa el retrat d’una figura clau en la cultura targarina i posa a disposició de les futures generacions un testimoni sonor de gran valor històric i patrimonial.

Norbert Orobitg Carné, el testimoni vital d’un exiliat targarí que va fer de la cultura el seu compromís

Norbert Orobitg Carné, és una d’aquelles figures que simbolitzen la resistència intel·lectual i l’amor per la cultura en temps convulsos. Professor, escriptor, pintor i activista, Orobitg va viure de manera intensa les conseqüències de la Guerra Civil, l’exili, la repressió i el compromís social, construint al llarg de la seva trajectòria un llegat literari i cultural estretament vinculat a la seva ciutat natal i al seu exili andorrà.

La seva inquietud intel·lectual ja va emergir de ben jove. L’any 1930 ingressa al Modern Liceu de Tàrrega i inicia estudis de Peritatge Mercantil i Magisteri. A la seva joventut, s’implica en l’activisme polític a través de les Joventuts d’Estat Català i impulsa, amb altres estudiants com Manuel de Pedrolo, la Unió d’Estudis Targarins, editora de la revista Ressó. El seu compromís amb la docència i la política el porten a formar part de la FETE-UGT, fet que li impedeix exercir com a professor durant un temps.

El 1936, en plena efervescència política, s’afegeix al PSUC i és nomenat Conseller de Treball i Obres Públiques de l’Ajuntament de Tàrrega. Amb l’entrada de les tropes franquistes, Orobitg inicia el seu primer exili. Internat als camps de concentració de Sant Cebrià i Argelers, viu en primera persona la duresa dels camps, però també esdevé membre actiu del Comitè de Cultura, testimoniant aquells anys en la seva obra literària posterior.

El 1941 s’instal·la a Andorra, fugint de les represàlies i perseguit com a suposat agent de la III Internacional. A Encamp, treballa d’obrer i més endavant com a mestre particular, fins que, amb l’ajuda familiar, impulsa petits negocis. El 1950 inaugura l’Escola Particular d’Andorra la Vella, que durant sis anys esdevé un centre de formació i cultura. En aquest període també comença la seva faceta com a pintor.

El retorn a Catalunya es produeix el 1956, primer a Santa Maria de Barberà i després a Tàrrega i Lleida, on alterna l’activitat docent amb l’organització d’exposicions de pintura i la militància política. El 1960 publica la seva primera novel·la, El pobre Jeroni, basada en les experiències als camps de concentració.

La repressió franquista torna a colpejar-lo l’any 1964, quan és detingut per la Brigada Social i condemnat a dos anys de presó per propaganda il·legal. A la presó de Carabanchel escriu diverses obres, entre les quals destaca La Pau dins la Guerra.

Finalitzat el període carcerari, Orobitg s’exilia de nou a Andorra, on impulsa diversos projectes editorials i culturals, com les Edicions del Mirador del Pirineu i la revista Claror. També publica novel·les i poemaris que esdevenen testimoni literari de la seva trajectòria vital i política.

El 1978, la mort de la seva esposa Maria Clua suposa un cop personal, però Orobitg manté l’activitat pública i cultural. De retorn a Tàrrega, participa en la política municipal com a representant del PSUC i recupera l’activitat docent fins a la seva jubilació.

La seva darrera etapa transcorre al Pallars Sobirà, on crea la Galeria Claror a Arcalís, espai que acull les seves obres i les dels seus fills artistes. L’any 1987 funda les Edicions Fundació Mirador, des d’on autopublica els seus darrers llibres.

Mor a Lleida el 1995, deixant enrere una vida marcada per l’exili, la resistència, la cultura i el compromís amb la seva terra. El 2015, amb motiu del centenari del seu naixement, la Biblioteca Nacional d’Andorra li ret homenatge, recordant així la vigència de la seva obra i la seva trajectòria vital.

Entre les seves publicacions més destacades hi trobem La Pau dins la Guerra (1970), La llum fa nosa (1972) i diversos manuscrits inèdits com La 113 o Farmàcia oberta. La seva obra i el seu llegat, dipositats en bona part a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell, són testimoni d’una vida compromesa amb la cultura, la memòria i la llibertat.