OPINIÓ
Abans que els rellotges digitals colonitzessin els nostres canells i abans que els telèfons intel·ligents ens dictessin quan beure aigua, a Verdú hi regnava un senyor de ferro i martell: el rellotge del campanar. I quan parlava, no hi havia ànima al poble que no s’aturés un moment. Era com un “desperta ferro!” silenciós però persistent, que marcava la vida amb l’autoritat ancestral de qui ha vist passar més generacions que un ametller centenari.
A cada toc, el poble senc enteranyinava el seu dia. Les dotze? Els pagesos plegaven a la vinya i tornaven a casa amb la suor a l’esquena i gana de veritat. Les sis? El so que deia als nens que ja no podien fer més la gitza pel carrer. Aquell rellotge era una espècie de general almogàver, cridant l’ordre a cop de campana, despertant consciències i recordant-nos que el temps, ben tocat, pot ser música.
Ara tot això ha canviat. Les campanes callen més del compte. Potser perquè les normes del soroll les han domesticat. O potser perquè ja ningú les escolta, embadalits amb pantalles que llueixen però no ressonen. Però si pares l’orella, encara se sent aquell “clanc” antic, una mena de crida silenciosa als valents del poble. No per empunyar l’espasa, sinó per defensar l’herència sonora que ens fa sentir que el poble encara respira com abans.
Perquè a Verdú, quan el campanar diu l’hora, no és que et recordi que tens pressa. Et recorda que ets d’aquí. Que ets del temps de la pedra i del fang, del forn de llenya i del raïm trepitjat. I que potser, només potser, encara estem a temps de viure a ritme de ferro que desperta, i no de bateria que s’esgota.
Roger de Llúria.
