Mentre que l’aplicació de la intel·ligència artificial està ajudant els agricultors a combatre plagues i optimitzar recursos, a Europa, la pagesia s’enfronta a una profunda crisi deguda a la burocràcia excessiva, l’envelliment del sector i els efectes del canvi climàtic. La visió de figures com Bill Gates destaca el potencial de la tecnologia per reduir desigualtats globals, especialment en l’agricultura de països en desenvolupament. A diferència d’altres regions, Europa es mostra més restrictiva amb la implementació tecnològica, tot i que recentment s’han anunciat mesures per simplificar la Política Agrària Comuna (PAC). La situació a Espanya és particularment greu, amb una gran proporció d’agricultors prop de la jubilació i protestes per reclamar suport davant la pujada de costos i les importacions. Aquest escenari de doble velocitat en l’adopció tecnològica i les diferències en les polítiques agràries marquen un futur incert i desigual per al sector agrícola global.
A Brussel·les es debaten entre com definir una albergínia ecològica i quants codis de barres ha de portar un cogombre per ser considerat “responsable”. Al mateix temps a milers de quilòmetres de distància, un pagès de Nigèria fa una foto a la seva tomaquera malalta i l’IA li respon amb diagnòstic, tractament i pronòstic. Aquí, en canvi, el pagès, mirant al cel, espera una subvenció que potser arribarà —amb molta sort— abans de la jubilació. El món gira, la tecnologia avança, però la pagesia europea continua atrapada entre paperassa, conills i protestes. La revolució digital ja ha començat… però sembla que ningú n’ha avisat al pagès d’aquí.
L’agricultura al límit: entre la decadència europea i la revolució digital al món
En ple segle XXI, el món agrícola travessa una autèntica reconfiguració global. D’una banda, la intel·ligència artificial comença a transformar radicalment les possibilitats de supervivència i desenvolupament dels agricultors en zones tradicionalment marginades, com determinades regions de l’Àfrica o l’Amèrica Llatina. De l’altra, Europa —i en particular Espanya— s’enfronta a una crisi estructural cada cop més profunda, marcada per la inèrcia burocràtica, el despoblament rural, l’envelliment del sector i la vulnerabilitat climàtica. Aquesta doble velocitat, accelerada per l’accés desigual a la tecnologia, dibuixa un futur tan incert com desigual.
Segons Bill Gates, la intel·ligència artificial representa una oportunitat històrica per reduir les desigualtats globals. Des del seu rol a la Fundació Bill i Melinda Gates, el magnat ha posat l’accent en el paper estratègic del biotecnologia digital en l’agricultura. La seva visió és clara: passar d’un model reactiu a un model predictiu, on les dades i les eines digitals permetin anticipar malalties, adaptar-se a les condicions climàtiques canviants i optimitzar els recursos. A països amb poca infraestructura estatal, com Nigèria, agricultors amb accés a eines d’IA ja poden fotografiar les seves plantes malaltes i obtenir diagnòstics instantanis, acompanyats de recomanacions específiques per al tractament i prevenció de malalties. Aquest gir tecnològic, més que una comoditat, és una taula de salvació per a milers de comunitats.
En contrast, Europa —tot i liderar molts àmbits de la innovació tecnològica— ha adoptat una postura reguladora que sovint frena l’adopció àgil de la IA en sectors com l’agroalimentari. L’excés de normatives, la lentitud institucional i la resistència estructural a la digitalització han generat un ambient de desconfiança més que d’entusiasme. Si bé recentment la Comissió Europea ha anunciat mesures per simplificar la Política Agrària Comuna (PAC) i reduir la burocràcia, aquestes iniciatives arriben després d’anys de pressió i protestes per part del sector, sense garanties de revertir una dinàmica que ja sembla arrelada.
Espanya és un cas especialment alarmant. Les dades del Ministeri d’Agricultura apunten que dos de cada tres titulars d’explotacions agràries tindran edat de jubilació el 2030. L’envelliment de la pagesia, combinat amb una escassa renovació generacional —només el 9 % dels agricultors tenen menys de 41 anys—, posa en risc no només la sostenibilitat del sector, sinó la sobirania alimentària i el teixit econòmic de moltes comarques rurals. Aquesta fragilitat s’agreuja amb els efectes creixents del canvi climàtic: sequeres extremes, pluges torrencials, canvis en els cicles fenològics i una inestabilitat climàtica cada cop més imprevisible, que amenaça amb desbordar la capacitat de resposta dels agricultors tradicionals.
Aquesta crisi estructural ha derivat en protestes recents, com la mobilització d’agricultors davant el Ministeri d’Agricultura a Madrid. Les reclamacions són contundents: ajudes directes per al sector cerealista, limitació de les importacions massives de cereal ucraïnès, revisió dels acords comercials i eliminació dels aranzels als fertilitzants. El missatge és clar: sense mesures immediates i estructurals, el futur del camp espanyol es troba en risc.
Curiosament, en el nord d’Europa s’observa una adopció creixent i decidida de sistemes agrícoles altament sofisticats, que contrasten amb la inèrcia burocràtica que predomina al sud. Països com Dinamarca, Països Baixos o Finlàndia estan implementant amb èxit tecnologies de climatització avançada per a hivernacles intel·ligents, on la temperatura, la humitat i la llum són controlades de manera precisa mitjançant sensors i intel·ligència artificial. Aquests entorns controlats permeten cultivar aliments durant tot l’any amb un ús mínim d’aigua i pràcticament sense plagues, reduint així la necessitat de productes químics.
A més, els cultius hidropònics —on les plantes creixen sense sòl, subministrades amb solucions nutritives exactes— s’han convertit en una eina estratègica per optimitzar espai, reduir residus i millorar el rendiment per metre quadrat. En molts d’aquests sistemes, es tanquen circuits de reg, es recupera fins l’última gota d’aigua, i es reutilitza en un procés circular altament eficient. Exemples com les plataformes urbanes de producció vertical a Rotterdam o les explotacions agrícoles modulars de Suècia són referents d’un model on la tecnologia no és un afegit, sinó l’eix vertebrador d’una agricultura de futur: productiva, sostenible i deslocalitzable. I tot això amb costos de producció més baixos, millor control logístic i una traçabilitat gairebé perfecta, mentre en altres indrets del continent encara es lluita per digitalitzar una simple sol·licitud de subvenció.
Mentrestant, les economies agràries de països que fins fa poc es consideraven “desafavorits” comencen a demostrar una capacitat d’adaptació més àgil, gràcies en part a una menor càrrega reguladora i a l’arribada d’eines tecnològiques dissenyades específicament per a entorns amb recursos limitats. L’ús de la IA ja permet gestionar plagues, optimitzar els regadius, preveure episodis climàtics extrems, connectar amb mercats i millorar la logística. Allà on les administracions han fallat, la tecnologia —de moment— ha començat a cobrir els buits.
El desequilibri s’amplia. Mentre una part del món rural global s’obre camí cap a una agricultura intel·ligent, responent amb rapidesa als desafiaments ambientals i econòmics, una altra —sobretot a l’Europa meridional— lluita per sobreviure amb estructures antiquades i decisions polítiques que arriben tard o malament. La paradoxa és contundent: en plena revolució digital, l’agricultura europea corre el risc de quedar atrapada en una decadència anunciada.