L’església de Santa Maria de Verdú conserva una llarga i rica tradició organística que s’estén al llarg de més de cinc-cents anys, marcant una trajectòria de devoció musical i evolució tècnica que ha deixat una empremta profunda en la vida litúrgica i cultural del municipi.
Des del primer instrument documentat al segle XVI fins al modern orgue d’origen alemany instal·lat al segle XXI, l’orgue de Verdú ha estat testimoni i protagonista dels canvis històrics, artístics i socials del poble. Les primeres referències escrites de l’existència d’un orgue a l’església de Verdú daten de la franja compresa entre 1555 i 1562. Aquest primer instrument, situat al fons del lateral del costat de l’epístola —avui conegut com la capella de la Mare de Déu del Roser—, es trobava damunt d’un retaule gòtic dedicat a sant Bartomeu. Les informacions conservades indiquen que es tractava d’un orgue modest, amb pocs registres, però ja plenament integrat en la pràctica religiosa de l’època. Amb la consolidació d’una comunitat presbiteral que superava la quinzena de membres, es va considerar necessari disposar d’un nou instrument que pogués respondre a les necessitats musicals i litúrgiques creixents.
El juliol de 1604, es va signar un acord entre els jurats de la vila i l’orguener Francesc Bordons, reconegut mestre de la ciutat de Solsona, per a la construcció d’un nou orgue. Bordons, membre d’una família d’orgueners d’origen francès amb una àmplia trajectòria a Catalunya, va iniciar les obres d’un instrument que, després de diverses vicissituds, no es va donar per acabat fins al 1607. Aquest nou orgue es va instal·lar damunt de la segona arcada del costat de l’evangeli, a la nau central del temple. L’orguener mateix va tornar una dècada més tard per fer una ampliació significativa, afegint-hi set contres de fusta de gran alçada, millorant-ne la potència sonora i adaptant-lo a les necessitats del moment.
Al llarg del segle XVIII, l’instrument va continuar experimentant millores. L’any 1752, l’orguener reusenc Antoni Cases va intervenir-hi incorporant elements innovadors com la trompeteria horitzontal i nous registres de corda, que aportaren una riquesa sonora més àmplia i una estètica sonora pròpia del barroc tardà. Aquestes modificacions inclogueren també la implementació d’una caixa d’ecos, que permetia efectes de dinamisme i profunditat dins la interpretació musical.
L’emplaçament original de l’orgue es va mantenir inalterat durant gairebé tres segles fins que, l’any 1892, la comunitat parroquial va decidir traslladar-lo al cor de l’església. Aquesta tasca va ser encomanada a l’orguener italià Juan Florenzano, resident a La Selva del Camp, qui es va encarregar tant del trasllat com de la reparació i adaptació del mecanisme a la nova ubicació. Florenzano, amb experiència prèvia en diversos temples de Catalunya i Aragó, va modificar estructures internes i va actualitzar-ne el funcionament per tal de garantir-ne la durabilitat i l’adequació sonora al nou espai.
Amb el pas dels anys i la transformació dels usos musicals a les esglésies, Verdú va quedar sense orgue durant prop de set dècades. No va ser fins a l’agost de 2007 que l’església de Santa Maria va recuperar la presència d’aquest instrument emblemàtic. El nou orgue, construït originalment el 1960 per la casa E. Walcker et Cie. de Ludwigsburg (Alemanya), va ser instal·lat pel mestre orguener Georg Weishaupt. Aquest instrument modern inclou dos teclats manuals i un pedalier, amb una dotzena de registres que ofereixen una àmplia gamma tímbrica i possibilitats interpretatives que abracen des del repertori antic fins a obres contemporànies. El seu disseny contempla acoblaments entre els teclats i el pedal, permetent una versatilitat sonora adaptada a les necessitats litúrgiques i de concert.
L’orgue actual representa l’herència d’un llinatge instrumental que ha anat evolucionant paral·lelament a la vida cultural i espiritual de Verdú, consolidant aquest element com a part indestriable del patrimoni sonor i històric de la vila.