El passat 19 de maig es va dur a terme una acció de gran rellevància científica al monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Davant l’atenta mirada de tècnics, restauradors i representants institucionals, es van obrir dues arquetes funeràries que presumptament contenen les restes dels comtes d’Urgell: Ermengol X, els seus pares Àlvar I i Cecília de Foix, i el seu germà Àlvar II, vescomte d’Àger.
Aquest gest, aparentment discret, representa molt més que una intervenció tècnica: és una invitació a reflexionar sobre el valor del nostre patrimoni i sobre el lloc que li atorguem en la memòria col·lectiva de Catalunya.
L’actuació forma part d’un projecte coordinat pel Museu de la Noguera, el Museu d’Arqueologia de Catalunya i la Direcció General de Patrimoni amb l’objectiu de restituir, en forma de rèpliques, els sepulcres que originalment ocupaven aquest espai i que foren venuts a principis del segle XX. Avui, aquelles tombes originals descansen a milers de quilòmetres, al museu The Cloisters de Nova York. L’excepcionalitat de l’operació del 19 de maig rau en el fet que s’estudiaran de forma científica les restes humanes d’uns comtes catalans, tot intentant confirmar la seva identitat i traçar possibles anàlisis bioantropològiques que en revelin detalls sobre la seva vida i mort.
Ara bé, més enllà de la importància arqueològica de l’actuació, és inevitable obrir el debat sobre l’espoli patrimonial que ha patit Catalunya al llarg de la seva història. Que els sepulcres originals dels comtes d’Urgell, figures cabdals de la nostra història medieval, es trobin exposats permanentment en una sala d’un museu nord-americà hauria de remoure consciències. La seva absència al monestir que van escollir com a lloc d’etern repòs no és una qüestió estètica ni anecdòtica. És una ferida simbòlica i cultural que ens parla d’un passat en què el patrimoni local es venia com si fos un bé comercial més, sovint amb l’aprovació o la indiferència de les autoritats de l’època.
Ponent ha estat un territori ric en llegat artístic, religiós i històric. Però també ha estat un territori que ha vist com el seu patrimoni s’esvaïa en direcció a col·leccions privades o museus que exhibeixen aquests objectes fora del seu context natural, privant-nos d’una lectura plena del passat. Les iniciatives recents de reproducció de tombes mitjançant tècniques com la pedra artificial o la resina permeten recuperar, parcialment, la dignitat de l’espai. Però, com tota rèplica, no deixen de ser un reflex incomplet, una absència que cal saber llegir.
Caldria que les administracions catalanes avancessin, no només en la restitució simbòlica, sinó en la reclamació activa del patrimoni que històricament ha estat desplaçat. Més enllà de les accions puntuals, cal una política cultural decidida, valenta, que situï el patrimoni en el centre de les estratègies de cohesió territorial, educació històrica i projecció de país. Perquè l’estudi dels ossos dels comtes és una fita important, però encara més important és preguntar-nos: per què no són aquí les seves tombes? Per què acceptem com a normal que una part fonamental de la nostra memòria històrica reposi lluny del territori que li dona sentit?
Recuperar el patrimoni no és un exercici nostàlgic. És un acte de justícia cultural, i també un compromís amb les generacions futures. En aquest sentit, Catalunya no pot ser només receptora de rèpliques de plàstic. Ha de ser un territori viu, capaç de posseir, interpretar i conservar el que és seu.
.
Opinions.
Ràdio Verdú.
Contactar
