La Unió Europea abandona els pagesos

Amb una proposta que implica una retallada de més del 20% dels fons destinats a l’agricultura entre el 2028 i el 2034, el malestar al món rural ha esdevingut una crida desesperada d’un sector que se sent menystingut, desprotegit i, un cop més, instrumentalitzat en les dinàmiques polítiques i econòmiques europees.

Les reaccions no s’han fet esperar. L’endemà mateix de la presentació del nou pressupost, el 16 de juliol, els carrers de Brussel·les es van omplir de tractors i pancartes. El món agrari europeu, lluny de mostrar divisió, va fer pinya per assenyalar directament la presidenta de la Comissió Europea com a responsable d’una decisió que podria condemnar milers d’explotacions. Amb la nova PAC, el Principat podria deixar de percebre 60 milions d’euros anuals, una xifra que, en termes de sostenibilitat del model agrari català, és una estocada directa al cor.

Tot i que la proposta conté alguns punts favorables, com ara el replantejament dels ecorègims, el malestar persisteix. El motiu principal no és només econòmic sinó estructural: la “renacionalització” de les ajudes, que deixa en mans dels estats membres una part substancial de les decisions, fa trontollar la coherència d’un projecte europeu que, en teoria, havia de garantir igualtat d’oportunitats entre agricultors de diferents països. Això pot afavorir desequilibris interns i generar una competència deslleial, especialment en àmbits com el català, on el model productiu està marcat per la petita i mitjana explotació.

El rerefons polític i econòmic de la decisió també genera incomoditat. Les veus més crítiques apunten que part dels recursos destriats del camp aniran a reforçar el pressupost militar europeu. Aquesta realitat obre un debat incòmode: la seguretat alimentària deixa de ser una prioritat quan cal finançar altres formes de defensa? El sector agrari no només garanteix aliments, també estabilitat territorial i social, i l’abandonament del camp pot comportar efectes devastadors a mitjà termini.

Mentrestant, els sindicats agraris denuncien també la falta de coherència en la política comunitària. Es reparteixen ajudes sense garantir, amb prou feines, el compliment de les normatives laborals més bàsiques. Aquesta manca de fiscalització ha estat una constant. Les inspeccions són escasses, especialment en zones com Lleida, on la mà d’obra temporera segueix sent vulnerable. El camp no pot ser refugi de pràctiques abusives ni espai de relaxació normativa. Els diners públics que arriben han d’anar acompanyats de condicions clares i transparents.

Mentre Brussel·les debat, el rellotge corre. Les properes negociacions al Parlament i al Consell Europeu seran claus. Però el sector agrari, conscient del paper que juga, ha decidit no esperar amb els braços plegats. S’organitza, es fa sentir, i exigeix ser tractat com allò que és: un pilar essencial d’Europa. Oblidar-ho pot ser un error estratègic de conseqüències molt més profundes del que avui s’intueix.