La tradició ceramista de Verdú i els orígens del silló

La ceràmica de Verdú no és només un ofici tradicional, sinó també una expressió directa del territori, lligada a les necessitats quotidianes de la seva població i a les característiques pròpies del paisatge i els recursos naturals.

Els primers testimonis de producció ceràmica a Verdú es remunten a l’època romana, amb la troballa de tres forns dedicats a la cocció de materials de construcció i utensilis domèstics. Aquest origen antic deixa entreveure una continuïtat en la transmissió de coneixements artesanals que s’anirà consolidant al llarg dels segles. La primera referència documental directa a un cantirer data de l’any 1492, amb el nom d’Antoni Guash. Tot i així, les restes de forns trobades dins del primer recinte emmurallat apunten a una activitat encara més antiga.

Ja al segle XV, coincidint amb el creixement de Verdú gràcies a les fires impulsades sota el domini del monestir de Poblet, l’ofici de cantirer esdevé cada cop més rellevant. Es forma una xarxa d’obradors que, a mitjan segle XVII, arriba a la trentena, regulada per la Confraria de Sant Hipòlit, creada l’any 1605 amb l’objectiu de protegir l’ofici i establir-ne normatives pròpies.

Amb el pas del temps, els cantirers s’instal·len fora del nucli antic, primer als carrers de les Eres i del Nou, i més endavant al carrer de Sant Miquel, que esdevindrà un dels epicentres de l’activitat terrissaire. Aquesta ubicació s’ha mantingut, i encara avui és coneguda com el carrer dels cantirers. El període de màxim esplendor de la ceràmica negra de Verdú arriba entre els anys vint i cinquanta del segle XX, quan es produeixen milers de càntirs anualment, de diversos models, i s’exporten arreu del país.

Dins d’aquesta rica tradició, el silló esdevé una peça emblemàtica. A diferència del càntir, el silló es caracteritza per tenir dues brocs i una sola nansa, i s’imposa per la seva funcionalitat: era ideal per transportar aigua, conservar-la fresca i beure’n a galet. Aquesta peça, senzilla però extremadament pràctica, ha travessat els segles gairebé sense alterar-ne la forma, consolidant-se com un símbol de la cultura popular i de l’enginy de la pagesia catalana.

Els orígens del silló, doncs, són inseparables de la història mateixa de Verdú. És una peça que representa l’equilibri entre utilitat i identitat, entre tècnica i tradició, i que continua avui en dia com a testimoni viu d’un passat que es resisteix a desaparèixer.

Procés d’elaboració del silló: de l’argila al forn

La confecció del silló negre de Verdú és el resultat d’un procés artesanal meticulós, heretat de generacions de cantirers que han sabut transformar un material tan elemental com l’argila en una peça utilitària, estètica i identitària. Aquest procés, que va des de la selecció del fang fins a la cuita final, reflecteix l’enginy i la saviesa acumulada d’un ofici que combina habilitat manual, coneixement del medi i sensibilitat artística.

El primer pas és la recollida de l’argila, matèria primera essencial i determinant per a la qualitat final del producte. Els cantirers de Verdú, tradicionalment, eren també propietaris de terrers, i durant els mesos d’hivern es dedicaven a la descoberta, una activitat que consistia a extreure l’argila de millor qualitat. Les zones més valorades eren la partida dels Carros i les Basselles, situades a prop de la vila. El transport de l’argila es feia en carros de trabuc, que recorrien els carrers de Verdú fins als obradors, on començava la preparació del fang.

Un cop a l’era, l’argila era estesa i aixafada per deixar-la fina. Tot seguit, es procedia a la remullada en la bassa, una gran estructura on es barrejava amb aigua i es remenava amb un bastó de fusta, anomenat remenador. La barreja resultant es decantava per eliminar impureses, i després s’assecava fins a assolir la ductilitat necessària per treballar-la. Aquest fang, ara ja transformat en pastó, es dividia en porcions anomenades pastons mitjançant una falç, i es deixava reposar fins a estar a punt per entrar en acció.

El moment de la creació de la peça començava amb la feina de maurar, consistent a pastar el fang amb els peus i les mans per escalfar-lo i fer-lo més manejable. Aquesta tasca sovint era responsabilitat dels aprenents, coneguts com a mauradors. Quan el pastó era òptim, el mestre cantirer el col·locava sobre el plat de la roda i començava a modelar-lo amb precisió, fent pujar i baixar la peça per donar-li la forma característica del silló. Un cop modelat, el silló es deixava assecar en prestatges, i posteriorment les dones de l’obrador s’encarregaven d’afegir-hi els brocs i la nansa amb cura i habilitat.

El procés culminava amb la cuita en forn de llenya, una fase clau que conferia al silló el seu distintiu color negre. Aquesta cocció es realitzava amb llenya d’olivera, en forns on s’hi podien arribar a coure fins a mil cinc-cents sillons en una sola fornada. Quan la temperatura era l’adequada, es tancaven les boques de respiració del forn, provocant la manca d’oxigen que feia que l’argila canviés de color, adquirint el to fosc característic de la ceràmica negra de Verdú. Aquest moment, el del desenfornat, era viscut com una autèntica celebració dins de l’obrador, el clímax d’un procés que combinava la força de la terra, el foc i el saber fer dels artesans.

El silló, així elaborat, no era només un atuell funcional, sinó també un objecte carregat de significat, que vinculava el present amb la tradició i posava en valor una manera de fer arrelada al territori i respectuosa amb el ritme natural dels processos.

Tipologia i usos del silló de Verdú al llarg del temps

El silló de Verdú, peça emblemàtica de la ceràmica negra catalana, ha estat al llarg dels segles un objecte essencial a les llars, masies, fàbriques i espais públics del país. Si bé la seva funció principal sempre ha estat la de contenir i transportar líquids, sobretot aigua, la seva morfologia, capacitat i ús han variat segons el context social, econòmic i cultural. La seva tipologia reflecteix aquesta versatilitat, així com l’enginy dels artesans que, adaptant-se a les necessitats dels usuaris, han sabut donar resposta funcional i estètica a les demandes del territori.

La principal característica que distingeix el silló del càntir és la presència de dues broques i una única nansa. Aquesta estructura facilita el beure directament a galet i permet un ús més àgil en entorns quotidians. Els sillons de taula, de mida reduïda i disseny elegant, es feien servir a la llar durant els àpats o en espais d’hostaleria per oferir aigua fresca als convidats. Per altra banda, els sillons de grans dimensions eren habituals a les masies, on es necessitava transportar més quantitat de líquid des de la font, o a les fàbriques i tallers, on es requerien atuells resistents i de gran capacitat.

Les denominacions populars reflecteixen aquesta diversitat. Així, trobem el “silló de síndria bomba”, amb capacitat de deu o dotze litres, pensat per a llargs desplaçaments o per al consum col·lectiu. També s’hi troba el “silló de mitja síndria”, de tres litres i mig, o el “silló gran”, el “mitjà” i el “xato”, adaptats a diferents usos domèstics. En la categoria més refinada, destaquen el “vigorro”, el “de moda” o el “de peu”, concebuts per posar-se damunt la taula i que combinaven funcionalitat amb un cert refinament estètic.

Aquesta varietat tipològica respon a una realitat concreta: la vida quotidiana al món rural i semiurbà català, on cada detall comptava i els estris havien de ser útils, resistents i adaptats a cada activitat. El silló no era un objecte decoratiu, sinó una eina imprescindible en un context on l’aigua calia anar-la a buscar i conservar-la fresca durant hores. El fang porós i el color negre de la ceràmica ajudaven a mantenir la temperatura, i la forma garantien comoditat i estabilitat en el seu ús.

Amb el pas del temps, l’ús domèstic del silló ha anat disminuint, desplaçat per altres materials com el plàstic o el metall. Malgrat això, la peça ha viscut un renaixement com a objecte patrimonial i decoratiu. Molts tallers de Verdú han reinventat el silló com a peça d’encàrrec, personalitzada i amb un fort component identitari. Avui, els sillons negres de Verdú es poden trobar tant en col·leccions museístiques com en decoracions contemporànies que busquen establir un pont entre la tradició i la modernitat.

Aquesta capacitat de resistència i adaptació fa del silló de Verdú molt més que un simple recipient: és un testimoni viu del treball artesanal, del respecte pel territori i de la capacitat de la cultura popular per sobreviure als canvis de cada època.