La reforma agrària convertirà la cistella de la compra en un producte de luxe

El projecte de reforma de la Política Agrària Comuna (PAC) que impulsa la Comissió Europea és un cop de timó polític que posa en qüestió el model alimentari europeu.

Davant un context geopolític inestable i una inflació persistent, reduir en més d’un 20% els fons destinats a l’agricultura i dissoldre el segon pilar dedicat al desenvolupament rural és una decisió que no només compromet el futur del camp, sinó també l’estabilitat alimentària de milions de ciutadans.

Durant més de seixanta anys, la PAC ha estat el mur de contenció que ha garantit preus raonables als consumidors i rendes dignes als productors. Ha estat l’única política realment comuna de la Unió Europea, capaç de sostenir territoris, frenar el despoblament rural i proporcionar aliments segurs, frescos i de qualitat. Ara, aquesta arquitectura es veu amenaçada per una proposta que la converteix en una partida més dins un fons global compartit amb altres polítiques, com si la producció d’aliments fos un capítol prescindible.

Els efectes no tardaran a notar-se. Sense suport suficient, el cost de produir augmentarà, i aquests sobrecostos es traslladaran inevitablement al preu final. La cistella de la compra es convertirà en un termòmetre del desmantellament agrari. Menys ajuda implica més dependència de les importacions, sovint provinents de països amb estàndards de qualitat i condicions laborals que la Unió mai acceptaria dins les seves fronteres. És una contradicció greu que posa en dubte els principis de sostenibilitat i sobirania que Europa diu defensar.

La pèrdua d’autonomia alimentària no és un escenari hipotètic, és una conseqüència directa d’una política que es vol diluir. Sense una PAC forta, adaptada als nous reptes, els països membres hauran de decidir per si sols com i a qui ajuden. Això implica una renacionalització de la política agrària, generadora d’una Europa desigual, on el suport al sector dependrà de la voluntat política i de la capacitat financera de cada Estat. Les zones rurals més febles, com moltes del sud d’Europa, seran les primeres a patir-ne les conseqüències.

Aquesta reforma tampoc respon a cap necessitat real de racionalització. El que hi ha és una voluntat política de canviar prioritats, en un moment en què les inversions en defensa guanyen pes en els pressupostos comunitaris. Mentre es projecten noves línies de despesa per protegir fronteres, es desprotegeix el territori interior, la base de l’alimentació i la cohesió social.

El perill no és només econòmic, sinó estructural. Si el suport als agricultors joves desapareix o es complica, si els programes de desenvolupament local s’esvaeixen, el relleu generacional i la vitalitat rural quedaran en suspens. El missatge que s’envia des de Brussel·les és clar: el món agrari ja no és una prioritat. I això, més enllà de la indignació del sector, representa una amenaça per a tota la societat.

Aquesta reforma no és només un assumpte agrari. És una qüestió que afecta directament a qui menja, compra i viu en territori europeu. És a dir, a tothom. Mentre es negocien les xifres a Brussel·les, al camp europeu es viu una realitat que demana respostes: no hi ha sobirania, ni sostenibilitat, ni Europa verda possible sense una política agrària forta i coherent. El que està en joc no és un pressupost: és el model de vida que volem conservar.