Entre els segles XVI i mitjan XVII, Catalunya viu un dels períodes més intensos i complexos de la seva història social: el bandolerisme.
Sovint convertit en mite i llegenda fins i tot abans del segle XIX, aquest fenomen continua arrossegant tòpics i imatges distorsionades que no fan justícia a la seva naturalesa real. Lluny d’una simple delinqüència rural o d’aventurers que actuaven al marge de la llei, el bandolerisme d’aquesta època constitueix una expressió profunda de les tensions socials, polítiques i econòmiques del moment.
En aquests segles, el terme “bandoler” no es pot reduir a la figura del lladre de camins. Sí, hi havia robatoris, assalts i segrestos, però això no defineix el fenomen. El bandolerisme va ser, sobretot, un producte de la societat, un reflex de les relacions de poder i de la lluita pels interessos territorials i patrimonials de les elits catalanes. Les colles de bandolers sovint actuaven protegides per senyors, notables o institucions, i tenien una funció dins l’entramat de les guerres privades i dels conflictes de jurisdicció entre autoritats locals i representatives de la monarquia.
L’origen d’aquest bandolerisme cal buscar-los en les xarxes de clientelisme que vertebraven la societat catalana d’aleshores. L’existència de parcialitats –els famosos bàndols de nyerros i cadells– no era una simple disputa entre famílies rivals, sinó un enfrontament estructurat al voltant de grups amb interessos econòmics, socials i jurídics contraposats. Aquestes colles bandoleres tenien sovint el suport tàcit o explícit de poders locals i comarcals, i actuaven en nom d’un ordre alternatiu que no necessàriament anava en contra de la monarquia, però que sí que pretenia defensar uns privilegis i una autonomia política molt arrelada.
En aquest context, expressions com “visca la terra!” no poden llegir-se com una proclama contra la Corona espanyola. Aquest crit, com tants altres, formava part d’un repertori simbòlic utilitzat per reforçar identitats col·lectives, però mai va tenir un caràcter unívoc ni revolucionari. Igualment es cridava “visca la vila!”, depenent de qui era l’objectiu a protegir o defensar. Aquesta ambivalència és una mostra clara que el bandolerisme no es pot llegir com un moviment social insurreccional ni com una rebel·lió de la pagesia contra els poders establerts.
Una altra lectura esbiaixada és la que associa el bandolerisme a una reacció de nobles empobrits arraconats per la crisi. En realitat, la cronologia de les accions bandoleres coincideix amb una època de forta expansió agrària i comercial. A Ponent, les terres es conreaven amb més intensitat i els intercanvis mercantils creixien. Lluny de ser figures marginals, molts caps de colla tenien vincles estrets amb l’aristocràcia rural i sovint actuaven en defensa de les seves propietats, drets o aliances. És en aquest entorn de dinamisme econòmic i de consolidació de les jerarquies socials que s’explica la persistència i la força del bandolerisme barroc.
El fenomen s’enllaça, així, amb els mecanismes de poder i les estructures feudals tardanes. Els bandolers eren més que delinqüents; eren actors d’un sistema de violència política i social, tolerada o fins i tot incentivada per determinades instàncies de poder. Aquesta realitat, documentada per molts historiadors, contrasta amb la visió romàntica o folklòrica que encara avui circula. L’anàlisi del bandolerisme ha de tenir en compte el seu paper dins l’arquitectura social del seu temps, com una peça més –i gens menor– del trencaclosques del poder al territori català dels segles moderns.
Més que una successió d’actes delictius, el bandolerisme es tracta d’una expressió estructural de violència que emergeix en un context de transformacions polítiques i socials, resultat directe de les tensions entre un model de poder local fortament arrelat en les formes feudals i l’avenç d’una monarquia cada cop més autoritària. Aquest xoc de paradigmes es tradueix en una marginalització progressiva d’estructures tradicionals i en la consolidació d’una violència que, en molts casos, no només era tolerada, sinó legitimada pels mateixos mecanismes de poder local.
L’origen d’aquest sistema de confrontació s’ha de buscar en la transició entre l’edat mitjana i la moderna, especialment arran de la Sentència de Guadalupe de 1486. Aquesta resolució judicial, que posa fi a les revoltes remences, estableix un nou equilibri social al Principat: els pagesos queden integrats dins d’unes universitats (municipis) sòlides, mentre que els senyors, debilitats políticament, han de recórrer als usos jurídics tradicionals com els usatges i les constitucions per mantenir la seva autoritat. Lluny de promoure una modernització institucional, la Corona va optar per consolidar les estructures medievals com a fórmula per mantenir la pau social i l’estabilitat al territori.
La desaparició de l’alta noblesa catalana, per assimilació a la cort castellana o per eliminació directa –com en el cas dels comtes de Pallars i els vescomtes de Castellbò–, va traslladar el pes del poder polític a la petita noblesa rural. Aquesta, però, es trobava en una situació de tensió creixent: havia de competir per l’accés a les institucions amb ciutadans, burgesos i noves nissagues rurals enriquides que, després de l’expulsió dels jueus el 1492, havien aprofitat les oportunitats econòmiques per reforçar la seva presència local. A diferència dels sectors emergents, la noblesa rural mantenia un avantatge decisiu: la seva capacitat per mobilitzar forces armades pròpies, ja fossin criats, lacais, vassalls o colles contractades. Aquesta capacitat coercitiva esdevenia un element fonamental per mantenir l’autoritat i participar en el joc polític i institucional.
Aquesta configuració del poder explica per què el bandolerisme es consolidà com una forma d’acció política al servei de determinats interessos senyorials i patrimonials. La violència bandolera no actuava al marge del sistema, sinó que formava part de la lògica de poder d’una societat jeràrquica, fragmentada i sotmesa a conflictes recurrents. Lluny de transformar l’estructura social, els nous grups enriquits van acabar integrant-se a les classes dirigents tradicionals, col·laborant amb la noblesa i consolidant un ordre en què la força i la lleialtat eren tan importants com la legitimitat jurídica o institucional.
Així, el bandolerisme no s’explica com una simple resposta marginal al desordre o a la pobresa, sinó com un fenomen estructurat i instrumentalitzat dins dels marcs del poder feudal i municipal, en un moment en què la societat catalana encara no havia trencat amb les seves arrels medievals.
Al llarg del segle XVI, l’Urgell va ser escenari d’un mosaic complex de poder feudal, rivalitats senyorials i bandolerisme, on les institucions i les passions humanes es trencaven les costures en un territori fragmentat i tensionat. En aquest context, les elits de Ponent van construir un sistema de poder que anava molt més enllà de la mera autoritat territorial: teixiren xarxes d’interessos i dependències que abastaven des dels salons del poder barceloní fins a les tavernes de pobles com Verdú.
Aquestes elits –format per petits senyors locals, cavallers, donzells i institucions eclesiàstiques com el monestir de Poblet– participaven activament en les estructures de govern locals i comarcals, com les vegueries i els consells municipals. Aquesta participació institucional no buscava només governar, sinó mantenir i defensar els seus privilegis d’estament davant la Corona. Les vegueries esdevingueren veritables camps de batalla jurídics i polítics on cada càrrec i decisió reflectia una lluita de poder molt més profunda.
Aquests senyors exercien un poder que sovint desembocava en disputes recurrents: conflictes per l’ús de les pastures, promeses matrimonials trencades, litigis pels límits territorials o batalles per les herències. Qualsevol d’aquests motius podia acabar en enfrontaments armats entre bàndols formats per criats, lacais o fins i tot exèrcits privats contractats per l’ocasió. La legalitat catalana de l’època, que permetia guerres privades, donava cobertura a aquestes disputes senyorials que, amb el pas del temps, es consolidaren en dos grans bàndols enfrontats: nyerros i cadells.
Aquestes dues faccions, tot i portar els noms de famílies reconegudes com els Banyuls de Nyer o els Cadell d’Arsèguel, no responien a una jerarquia establerta, sinó a una dinàmica d’alineació d’interessos i oposicions que arrossegava des dels més poderosos fins als petits pagesos, sovint atrapats en una xarxa de fidelitats i favors. La política d’afers quotidians es convertia, així, en una autèntica estratègia de supervivència dins d’un món on la llei i l’ordre estaven estretament vinculats al poder d’imposar-los.
En aquest escenari, els batlles, sovint escollits o designats pels senyors o pels monestirs com Poblet, exercien una funció judicial que anava més enllà de la simple aplicació del dret: actuaven com a veritables agents de control social, canalitzant les disputes i, quan calia, executant la sentència. La figura del batlle era clau per mantenir l’equilibri entre les faccions i gestionar la tensió constant que es vivia als pobles i les viles.
El bandolerisme, lluny de ser un fenomen marginal, s’inscrivia plenament dins d’aquest teixit social. No era estrany que un bandoler fos alhora un criat d’un senyor o un protector d’un terme, segons les circumstàncies. Les colles de bandolers actuaven sota el paraigua d’una facció, i sovint comptaven amb la complicitat o l’empara d’algun poder local. Aquest fenomen, tan arrelat, esdevingué un element estructural de la política i de l’ordre social.
Entre el final de la Guerra Civil Catalana, el 1472, i els esdeveniments que culminaren amb el setge de Cubells el 1589, les terres de Ponent van viure un període marcat per la persistència de moltes petites guerres. Aquestes confrontacions, més que actes de delinqüència aïllada, reflectien una estructura de poder on senyors, ciutadans influents i noves elits rurals mantenien disputes armades, organitzades i, sovint, ritualitzades. Les comitives armades particulars seguien codis d’honor i acostumaven a recórrer a arbitratges per establir treves o acordar paus, perpetuant un model de violència que s’inscrivia plenament dins les dinàmiques de l’ordre social.
A l’Urgell i les terres properes, els senyors locals i forans van jugar un paper actiu en aquest escenari. L’agitació constant d’aquests actors estava íntimament relacionada amb la complexa política interna de la ciutat de Lleida, que des de l’edat mitjana havia exercit una influència notable sobre el territori. Aquesta preeminència es fonamentava, sovint, en el control directe de senyories adquirides per compra de drets o a través del crèdit, així com per la seva capacitat de gestionar la comercialització de productes agraris i ramaders. Aquesta vinculació directa entre ciutat i camp va contribuir a enverinar els conflictes territorials, convertint-los en una extensió de les rivalitats urbanes.
El paper de l’Estudi General de Lleida, centre universitari de prestigi dins la Corona d’Aragó, també va ser decisiu en la formació d’aliances i enemistats. Aquest espai educatiu esdevingué un nucli de socialització per a la petita noblesa, facilitant la creació de xarxes de dependència, afinitats polítiques i clientelars que, fora de l’àmbit acadèmic, es traduïen sovint en oposicions violentes. Les tensions sorgides en aquest entorn acadèmic i polític trobaven sortida als camins i les viles del territori, on la fidelitat als llinatges i als patrons d’honor sovint derivava en accions armades.
Durant les primeres dècades del segle XVI, aquest escenari de fragmentació i violència es va intensificar amb la formació de dues grans parcialitats, encapçalades respectivament per les famílies Desvalls i Riquer. Aquestes aliances de poder van provocar un reguitzell de confrontacions que afectaren profundament la comarca de l’Urgell. D’entre les figures destacades d’aquesta etapa sobresurt la de Perot d’Argençola, un personatge complex que actuava com a cap de quadrilla, però que també exercia funcions pròpies d’un senyor bandoler. La seva implicació directa en les disputes entre els Amats i els Domènecs de Barbens, així com els seus enfrontaments amb el senyor del Bullidor i les tensions amb el monestir de Poblet, mostren fins a quin punt la figura del bandoler podia estar entroncada amb les estructures de poder local i feudal.
Aquesta violència estructurada, protagonitzada per actors amb influència política i econòmica, s’inscriu dins un model de societat on les armes servien tant per defensar interessos com per negociar-los. El bandolerisme a Ponent no es pot entendre sense considerar aquestes dinàmiques de poder, que convertien cada enfrontament en una peça més d’un joc complex de fidelitats, influències i supervivència senyorial.
Entre 1515 i 1530, la vila de Tàrrega es convertí en un dels escenaris més convulsos del bandolerisme senyorial que marcava el ritme de les terres de Ponent. El conflicte, marcat per la polarització entre bàndols locals i l’ombra allargada de les rivalitats lleidatanes, deixà una empremta profunda en la vida quotidiana dels targarins. Els enfrontaments entre dues faccions potents, els Palaus i els Olamaros, derivaren en una guerra oberta que trasbalsà l’ordre urbà, la seguretat ciutadana i l’equilibri institucional. La paeria, fos quina fos la seva afinitat, es trobava atrapada entre la violència i la impotència.
La nit del 25 al 26 de març de 1519 exemplifica amb claredat el clima de tensió. Una quadrilla armada amb ballestes i espingardes irrompé per la porta de Santa Maria –una de les entrades fortificades de la vila, que restaven tancades des de l’inici de les bandositats– i assaltà les presons per alliberar Joan Calderó, un pres relacionat amb els bàndols. Aquest tipus d’operacions armades, més pròpies de campanyes militars que de crims comuns, palesaven la capacitat d’acció dels bàndols i el seu domini sobre el territori. La resposta institucional arribà amb dificultats. L’acord de pau signat al març de 1520, que comportà el desterrament temporal de membres de les dues faccions, no va aconseguir posar fi a les hostilitats.
L’estiu d’aquell mateix any, la violència continuava latent. A Talladell, una brega entre parcialitats acabà amb Pere Palau ferit de ganivetada. La situació era tan tensa que ni tan sols el notari acceptà acudir per aixecar acta, al·legant por i inseguretat. La justícia local es mostrava incapaç de garantir l’ordre, i la ciutadania, cada cop més vulnerable, patia les conseqüències d’una guerra que escapava de qualsevol control efectiu. Davant l’amenaça constant, es reforçaren les defenses de la vila: es repararen torres, portals i muralles, i es desplegà un sistema de guàrdies per intentar protegir la població.
El conflicte, però, s’estenia més enllà de Tàrrega. A finals d’agost, mossèn Çaportella, amb el suport de Joan Benet de Boixadors Desvalls de Lleida, encapçalà un setge al castell de l’Ofegat. Tot i els intents inicials fracassats per part del veguer de Tàrrega, només l’ajuda del duc de Cardona permeté una resposta militar efectiva que obligà els atacants a fugir cap als dominis aragonesos de Desvalls. Aquest episodi no posà fi al clima de tensió. Al gener de 1521, nous enfrontaments es desencadenaren quan els homes del Bastard Prunera i de Lluís Prior penetraren a la vila buscant mossèn Çaportella, que havia tornat de l’Aragó. La seva presència provocà una desbandada generalitzada de la població, que fugia per evitar quedar atrapada en l’escalada violenta.
Els efectes de les parcialitats s’escamparen també a localitats properes com Preixana, i la sensació d’inseguretat s’aguditza. El setembre de 1522, la troballa de cartells de desafiament dirigits a diversos veïns incrementà la por. Personatges rellevants com Altarriba, Voluga i el degà es refugiaren a Fonolleres, temerosos de represàlies. L’endemà, Joan Çaportella tornà a irrompre amb gent a cavall pels carrers de Tàrrega, provocant escenes de pànic. Tot i que en aquesta ocasió no es produïren conseqüències greus, l’episodi confirma la continuïtat d’un conflicte que, més que puntual, havia esdevingut estructural i persistent en la vida de la vila. La por, la desconfiança i la incapacitat de les autoritats per posar fre a la violència convertiren aquells anys en una etapa fosca de la història targarina.
En plena efervescència del bandolerisme ponentí, la Paeria de Tàrrega es veié forçada a prendre mesures contundents per frenar la influència creixent de les faccions armades dins la vida política i institucional de la vila. El març de 1523, el Consell acordà una disposició clara: cap persona vinculada a activitats bandoleres podria formar part del govern municipal ni participar en l’elecció dels paers. Aquesta decisió pretenia aturar l’escalada de violència derivada de la infiltració de membres de bàndols en els òrgans de govern, que sovint desembocava en assalts i accions armades dins del terme municipal.
Amb la mateixa voluntat de recuperar el control institucional, s’impulsà la destitució del veguer Joanot Pascal, de Barcelona, a qui s’acusava de provocar desordres greus a la vila i de protegir delinqüents i elements desestabilitzadors allotjats a casa seva. En un gest simbòlic i dissuasiu, es van aixecar forques a Tàrrega i en diversos punts de la seva jurisdicció criminal, un avís explícit per als que volguessin desafiar l’autoritat. Paral·lelament, es denunciaren davant del virrei els actes d’agressió a la paeria impulsats per la facció encapçalada per mossèn Çaportella i el seu aliat Cases, figures destacades del mapa del bandolerisme local.
Tot i això, lluny d’aplacar la situació, aquestes accions generaren una nova onada de tensió. El març de 1524, esclatà un nou conflicte protagonitzat per mossèn Ivorra, que es negà a reconèixer l’autoritat de la batllia criminal sobre el lloc de Claramunt. Davant la negativa d’obrir les portes al batlle, la Paeria es veié obligada a activar el sometent i contractar dues quadrilles de soldats per detenir el donzell insubmís. Aquesta escalada va coincidir amb l’ordre del virrei de proclamar pau i treva general contra totes les faccions armades, fet que portà les autoritats targarines a reforçar la defensa de la vila: es cridà la tropa reial establerta a Balaguer per protegir-la, es reforçà la vigilància sobre les presons i s’intensificaren les mesures de control intern.
Malgrat aquest clima d’extrema tensió, tot indica que no es va arribar a produir cap assalt frontal contra Tàrrega. Amb el pas del temps, la pressió militar i institucional contribuí a afeblir el poder dels bàndols, i la seva presència començà a minvar. Tanmateix, l’agitació persistia en l’ambient. L’última notícia documentada remunta a l’any 1526, amb la destrucció de diverses forques en pobles de la batllia i un intent frustrat d’incendiar l’edifici de la mateixa paeria, una acció que evidenciava fins a quin punt la violència havia entrat en l’imaginari col·lectiu com a eina de resistència o venjança. El període deixà una empremta profunda en la història institucional de Tàrrega, marcada per la lluita per restaurar l’autoritat i protegir la vila d’un poder paral·lel exercit a punta d’espasa.
Durant la segona meitat del segle XVI, Tàrrega es trobava immersa en una dinàmica de tensions i enfrontaments que ressonaven amb força a les terres de Ponent. Les rivalitats que, a la dècada de 1520, s’havien articulat al voltant dels bàndols dels Riquer i dels Desvalls a Lleida, evolucionaren cap a una nova etapa marcada per dues grans xarxes d’influència, parentiu i clientelisme. La nissaga dels Gilabert prengué el relleu dels Riquer, mantenint viu l’enfrontament amb els Desvalls i projectant-lo sobre una àmplia geografia comarcal. Qualsevol parcialitat que emergia en qualsevol vila acabava, de manera inevitable, adherida a un d’aquests dos blocs, que amb el temps es vincularien als dos bàndols hegemònics a escala catalana: nyerros i cadells.
Aquest període es presentava amb una calma aparent, però interrompuda periòdicament per esclats de violència política. L’any 1553, a Lleida, es fundava la Confraria de Cavallers i Gentilhomes del Gloriós Sant Jordi, un fet que, tot i tenir una aparença de noblesa cristiana, reflectia la necessitat d’articular i cohesionar el poder de les elits en un context d’aliances volàtils. Paral·lelament, les bregues es desplaçaven cap al comtat de Ribagorça, on els síndics locals, en litigi per la restitució del comtat a la Corona, provocaren un nou escenari de bandositats. Els senyors ponentins, com els Desvalls i els Gilabert, no dubtaren a involucrar-s’hi per defensar els seus interessos, ampliant el radi d’acció d’unes lluites que ja no coneixien fronteres estrictament locals.
Tanmateix, la deslocalització del conflicte no implicava l’extinció de les parcialitats targarines. Al contrari, les primeres referències del període a la vila daten de 1554, amb enfrontaments entre els Ponces i els Castelló, que arrossegaven implicacions directes a Granyanella. Aquests episodis evidencien com els vincles familiars i patrimonials transcendien els límits municipals i esdevenien motors de disputa. En 1556, una nova brega a Tàrrega posava en conflicte les famílies Pujals contra Frígols i Espígols, mentre que les tensions entre els Ponces i la paeria es feien paleses amb la confrontació directa amb el paer Francesc de Perellós. Tres anys més tard, el 1559, la figura de Jaume Jeroni Ponces es convertia en protagonista d’un avalot pels carrers de la vila, consolidant la seva posició com a cap d’un dels bàndols locals més influents de l’època.
La presència dels Ponces, però, no representava l’única força activa dins l’escena targarina. El 1561, un nou episodi de violència, amb una “rixa” entre Pere Feliu i mossèn Olivart, introduïa una altra facció dins el mosaic polític de la vila. Olivart, donzell procedent de Sanaüja, s’establí a Tàrrega i aglutinà al seu voltant un nou grup de partidaris, configurant així una tercera via en el mapa dels enfrontaments. La signatura de treves entre aquests actors demostrava fins a quin punt el bandolerisme polític formava part de les formes habituals de resolució de conflictes, on les armes i els pactes coexistien dins una mateixa lògica de poder local.
Aquest escenari, complex i canviant, situava Tàrrega en el centre d’un sistema d’aliances, desafiaments i violència que resseguia els fils de les grans faccions catalanes, però que es concretava en disputes terrenals, familiars i institucionals. Un mirall fidel d’una societat on el poder es mesurava tant en influència com en capacitat de mobilitzar homes armats, i on els lligams de sang sovint dictaven la llei.
Durant la dècada de 1560, Catalunya vivia el ressò d’una dècada anterior convulsa, amb un paisatge polític i social marcat per les contínues bandositats entre famílies nobles. A principis d’aquest nou període, s’intentaren establir treves entre les grans faccions del Pirineu i els Comtats, amb la voluntat de posar fi, encara que fos provisionalment, a una dinàmica de violència endèmica. Tot i aquests esforços, el fenomen bandoler persistia, arrelat de forma profunda arreu del Principat. L’arribada del nou virrei, Diego Hurtado de Mendoza, príncep de Mélito, l’any 1564, va significar l’inici d’una política decidida per combatre el bandolerisme a través de la creació de les anomenades Unions contra bandolers, entre les quals destaca la de Tàrrega, formada entre 1565 i 1566.
Aquest canvi d’estratègia va topar frontalment amb els interessos de la Diputació del General, formada en gran part per senyors que mantenien relacions directes amb les faccions bandoleres. La resistència d’aquesta elit catalana davant les accions del virrei limità greument la seva capacitat d’acció, tot i que no impedí que alguns nobles destacats fossin declarats enemics del rei i exclosos de les treves de pau: figures com Jeroni Benet Desvalls, Jeroni Olius, Janot Oliu, Francesc Copons de la Manresana i Bernat Çaportella es veieren obligades a reforçar els seus seguicis armats i abandonar la ciutat i els nuclis de poder local. Per a molts, la presència del virrei es percebia com una ingerència externa en un conflicte que consideraven intern, mentre que per altres, la seva acció representava una amenaça real que afegia complexitat a unes guerres ja de per si intricades.
Les columnes de soldats que formaren els agutzils i comissaris reials incorporaven sovint antics bandolers procedents d’algunes faccions, fet que accentuava la desconfiança general. La intervenció reial no aturà l’activitat dels bàndols, sinó que, en molts casos, la modificà. Mentre al Pirineu les treves entre Cadells i Guilles es trencaven i es refregien constantment, a la meitat sud de l’Urgell i fins a la serra del Tallat, esclataven noves guerres entre els Cantins i els Fonolls contra els Pataus de Sarral. Aquestes disputes armades omplien el territori de quadrilles, que operaven des de Maldà fins a les portes de Tarragona, i colpejaven poblacions com Sarral, Cabra i Valls, que arribaren a ser assetjades.
Els darrers anys de la dècada, coincidint amb el final del mandat del príncep de Mélito, es caracteritzaren per un desordre profund. Les batalles entre bàndols es mantenien amb força, mentre que els enfrontaments amb els oficials reials s’agreujaven. Les treves signades esdevenien paper mullat: se n’establiren entre Cantins i Fonolls amb els Pataus de Sarral el 1568, i entre els Coll i Robí amb els Guilles el 1569, però les ruptures eren constants. Els Cadells i els Guilles signaren treves el 1566, les trencaren, les tornaren a signar el 1568 i tornaren a enfrontar-se el 1571. Aquestes pauses en la guerra senyorial generaven un efecte no desitjat: les quadrilles, un cop sense amo, actuaven pel seu compte i cometien robatoris de gran impacte. Casos com el de la Serra Pedregosa el 1568 o el del Pla de Vinaixa el 1569, esdevingueren tristament cèlebres i confirmaren la deriva criminal d’aquests grups.
L’escenari d’inseguretat era tan extrem que el virrei optà per una mesura excepcional: concedí llicències individuals a mercaders i negociants perquè poguessin armar-se amb pedrenyals durant els seus desplaçaments, malgrat que la normativa general prohibia aquest tipus de pràctiques. Així, el paisatge quotidià de Ponent s’omplia de viatgers armats, fortificacions improvisades i una desconfiança creixent que afectava tant les institucions com la població. La lluita contra el bandolerisme esdevenia una batalla dins la batalla, on el poder central, les faccions locals i els antics bandolers es disputaven el control d’un territori en estat d’alerta permanent.
Durant la segona meitat del segle XVI, les terres de Ponent van continuar sent escenari d’enfrontaments entre faccions senyorials, malgrat els intents de pacificació per part de les autoritats reials. Les colles del Batlle de Comiols i de Gabriel Melgar d’Algerri destacaren per la seva activitat delictiva, generant una situació d’inseguretat que va portar el virrei a adoptar una nova estratègia: oferir el perdó als bandolers a canvi de l’abandonament de les armes.
Aquesta política va implicar diversos senyors de Ponent en les negociacions per a la dissolució de les quadrilles. Onofre d’Alentorn, senyor de Seró, la Donzell, l’Aladrell i el Tarròs, va gestionar la dissolució de les colles de Montserrat Poch i d’en Brunet l’any 1569. Posteriorment, Joan de Josa i Joan d’Armengol van negociar la dissolució de les colles del Batlle de Comiols i de Gabriel Melgar, que foren desterrats a Itàlia per un període de quatre anys per servir en la guerra al servei del rei, obtenint així el perdó per tots els seus crims l’any 1570.
Tanmateix, la dissolució d’aquestes quadrilles no va significar la fi del bandolerisme a la regió. L’Urgell i altres zones de Ponent van començar a patir les accions de noves colles bandoleres, com les del Batlle d’Alòs des de 1570 i del Sastre Vell des de 1571. Figures com el Pubill Pons i, especialment, Pasqual Cabot, van mantenir-se com a caps de quadrilla durant tota la dècada de 1570, perpetuant la violència i la inestabilitat a la regió.
La situació era tan crítica que, l’any 1569, gran part dels Cantins, Fonolls i Pataus van ser declarats enemics de la Corona i exclosos de les treves de pau. Fins i tot la ciutat de Barcelona no va estar exempta d’aquesta violència: el 11 de juny de 1568, Guillem de Josa, un destacat senyor bandoler de Ponent, va ser assassinat a la plaça de Santa Anna per un grup d’homes a cavall, en un acte de venjança pel seu passat delictiu.
Els robatoris també van continuar sent una amenaça constant. El robatori de la Serra Pedregosa l’any 1568, que va implicar un carregament de teixits amb madeixes de fil d’or i plata, i el del Pla de Vinaixa l’any 1569, amb un botí de més de 340 lliures, van ser especialment notoris. Aquest últim va tenir conseqüències per a tota la vegueria de Lleida, ja que els pobles van ser obligats a pagar una part proporcional de la suma robada als viatgers, atès que el robatori havia tingut lloc en aquesta jurisdicció.
Davant d’aquesta situació d’inseguretat, el virrei va decidir concedir llicències a mercaders i negociants perquè poguessin portar armes de foc en els seus viatges, malgrat la prohibició general. Aquesta mesura reflecteix la gravetat del problema i la necessitat d’adoptar solucions excepcionals per protegir els ciutadans en una època marcada per la violència i la inestabilitat.
Després d’un període de relativa calma, les tensions van revifar amb força. Les faccions del Batlle de Comiols i de Gabriel Melgar d’Algerri van protagonitzar nombroses malifetes, posant en escac les autoritats locals. Davant la dificultat d’eradicar aquestes faccions per la força, el virrei va optar per una nova estratègia: oferir perdó als bandolers a canvi de la seva rendició. Així, figures com Onofre d’Alentorn, senyor de Seró, van negociar la dissolució de les quadrilles de Montserrat Poch i d’en Brunet l’any 1569. De manera similar, Joan de Josa i Joan d’Armengol van gestionar la dissolució de les colles del Batlle de Comiols i de Gabriel Melgar, que van ser bandejats durant quatre anys a Itàlia per servir en les guerres del rei, obtenint així el perdó dels seus crims l’any 1570.
Tanmateix, la dissolució d’aquestes quadrilles va donar pas a la formació de noves colles. L’Urgell i el conjunt de Ponent van començar a patir les accions de noves bandes com la del Batlle d’Alòs des de 1570 i la del Sastre Vell des de 1571. Bandolers com el Pubill Pons i, especialment, Pasqual Cabot, van destacar per la seva activitat durant tota la dècada de 1570, mantenint-se com a caps de quadrilla malgrat els intents de pacificació.
La situació era tan crítica que fins i tot la ciutat de Barcelona no es va veure exempta de la violència. L’any 1568, Guillem de Josa, un destacat senyor bandoler de Ponent, va ser assassinat als carrers de la ciutat abans d’embarcar cap a Nàpols, on havia de exercir un càrrec oficial després d’haver estat perdonat pel virrei. Segons testimonis, l’assassinat va ser una revenja pel germà de Jeroni Malars, algutzir reial mort en una brega mentre perseguia el mateix Guillem de Josa.
Els robatoris també van ser una constant durant aquest període. El robatori de la Serra Pedregosa l’any 1568 va ser especialment curiós, ja que es va tractar del saqueig d’un carregament de teixits, incloent-hi madeixes de fil d’or i plata. L’any següent, el robatori del Pla de Vinaixa va resultar en la pèrdua de més de 340 lliures en moneda, fet que va obligar tots els pobles de la vegueria de Lleida a contribuir proporcionalment per compensar els viatgers afectats.
Aquest ressorgiment de les bandositats a Ponent durant la segona meitat del segle XVI reflecteix la complexitat de les relacions de poder i la dificultat de mantenir l’ordre en un context de rivalitats entre faccions i la presència constant de quadrilles de bandolers. Aquest període va estar caracteritzat per la consolidació de figures com el Batlle d’Alòs i el Sastre Vell, així com per l’assassinat de destacats senyors bandolers, com Guillem de Josa.
Dues grans faccions ponentines mantenien les seves disputes: les colles del Batlle de Comiols i de Gabriel Melgar d’Algerri. Davant la impossibilitat d’acabar amb aquestes faccions per la força, el virrei va optar per una nova política que implicava oferir el perdó als bandolers si deixaven les armes. Així, figures com Onofre d’Alentorn, senyor de Seró, van negociar la dissolució de quadrilles com les de Montserrat Poch i d’en Brunet el 1569. Altres, com Joan de Josa i Joan d’Armengol, van gestionar el bandejament de cent bandolers, incloent-hi el Batlle de Comiols i Gabriel Melgar, cap a Itàlia per servir en la guerra al servei del rei, obtenint així el perdó dels seus crims el 1570.
Tot i aquestes mesures, la dissolució d’unes quadrilles sovint venia seguida de la formació d’unes altres. L’Urgell i el conjunt de Ponent van començar a patir les accions de noves colles bandoleres, com les del Batlle d’Alòs des de 1570 i del Sastre Vell des de 1571. En aquest context, figures com el Pubill Pons i especialment Pasqual Cabot van destacar per mantenir-se com a caps de quadrilla durant tota la dècada de 1570.
La violència no es limitava a les zones rurals. Fins i tot la ciutat de Barcelona no estava exempta de les bandositats. El 1568, Guillem de Josa, un dels destacats senyors bandolers de Ponent, va ser assassinat als carrers de la ciutat. Tot i estar gitat de pau i treva i considerat enemic del rei des de 1566, havia estat perdonat pel virrei amb la condició d’embarcar-se cap a Nàpols per exercir un càrrec oficial. No obstant això, l’11 de juny de 1568, mentre passejava per la plaça de Santa Anna de Barcelona, va ser assassinat d’un tret de pedrenyal al cap, presumptament com a revenja pel germà de Jeroni Malars, algutzir reial mort en una brega anterior.
Els robatoris també es van intensificar durant aquest període. El robatori de la Serra Pedregosa el 1568 va ser notable per tractar-se d’un carregament de teixits, incloent-hi madeixes de fil d’or i plata. L’any següent, el robatori del Pla de Vinaixa va implicar la sostracció de més de 340 lliures en moneda de particulars. Com a conseqüència, tots els pobles de la vegueria de Lleida van ser obligats a pagar una part proporcional de la suma robada als viatgers, ja que el robatori havia tingut lloc en aquesta jurisdicció.
La història urgellenca reflecteix la complexitat de les relacions socials i polítiques de l’època, on les aliances i enemistats entre famílies poderoses, la presència de bandolers i la resposta de les autoritats van configurar un escenari de violència i inestabilitat que marcaria profundament la regió.
L’any 1583 va marcar un punt d’inflexió en la història del bandolerisme a les terres de Ponent. Els enfrontaments entre les faccions dels nyerros i els cadells van esclatar amb una intensitat inusitada, afectant profundament la vida quotidiana de la població i posant en escac les autoritats locals. Aquest període va estar marcat per assalts a castells, robatoris a camins reials i atacs a figures públiques, configurant un escenari de violència i inestabilitat que va perdurar durant anys.
A principis d’aquell any, un grup de bandolers cadells va assaltar el castell de Gardeny, bastió dels nyerros hospitalers, apoderant-se de l’arsenal d’armes i municions. Simultàniament, una altra quadrilla va sembrar el terror a Montblanc, Sarral i Cabra, deixant un rastre de ferits i morts, i revifant les tensions entre les faccions de Fonolls, Cantins i Pataus. Mentrestant, els nyerros empordanesos van atacar Raïmat, on van assassinar el batlle, i a Lleida, els notaris Gabriel Aparici i Jaume Guiu van ser víctimes d’un atemptat a la plaça de Sant Joan.
Els camins reials tampoc no van estar exempts de perill. El banquer barceloní Damià Puigjaner va ser assaltat a la Creu de Santa Magdalena per una quadrilla de targarins, i l’any següent, el 1584, es va produir un altre robatori al camí de Cervera a Llardecans. Aquests incidents van evidenciar la manca de seguretat i la necessitat d’una resposta contundent per part de les autoritats.
Les Corts de Montsó de 1585 van intentar posar fi a aquesta situació, i durant un temps semblava que la violència disminuïa. Tanmateix, amb l’arribada del nou virrei, Manrique de Lara, el 1586, la situació va empitjorar. En lloc de mantenir una posició neutral, el virrei va decantar-se a favor dels nyerros, utilitzant com a pretext el robatori d’una carreta de moneda de plata de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem a l’alçada de Sidamon. Aquest incident, perpetrat per les quadrilles del Minyó de Montellà i en Barbafina de Forès, va desencadenar una onada de repressió contra els cadells, amb confiscacions de castells i jurisdiccions, i la declaració de diversos nobles com a enemics del rei.
Davant d’aquesta persecució, figures destacades com Lluís Desvalls, el Minyó de Montellà i el Batlle d’Alòs van fugir cap a l’Aragó, on van unir-se als rebels del comtat de Ribagorça. Mentrestant, el seu rival, Francesc Gilabert, també es va traslladar a l’Aragó per lluitar en el bàndol contrari, en una nova mostra de com les disputes entre nyerros i cadells transcendien les fronteres catalanes.
Així, l’any 1583 va esdevenir un punt d’inflexió en la història del bandolerisme a Catalunya, amb una escalada de violència que va tenir repercussions duradores en la política i la societat de l’època.
La violència també es va manifestar en altres localitats de l’Urgell. Agramunt també va ser escenari de conflictes intensos. La vila es trobava dividida entre les faccions liderades per Joan Freixes i Joan Balaguer d’una banda, i per un tal Rabassa de l’altra. Aquesta divisió va provocar situacions de gran tensió, com l’empresonament de Tomàs d’Aguilar i la posterior necessitat de protegir les presons amb sometents de Tàrrega, que van actuar sense avisar la vila veïna per por de represàlies.
La figura de Bernat de Guimerà, senyor de Ciutadilla, destaca com a exemple de la implicació de la noblesa en aquestes lluites. Alineat amb els cadells, va jugar un paper clau en la coordinació de les faccions del sud de la comarca. La seva influència es va estendre a través de la formació de quadrilles, com la liderada per Perot Altarriba, conegut com l’Estudiant de Belianes.
A Guimerà, les disputes entre les famílies Janer i Minguell van provocar enfrontaments que, tot i les treves signades el 1582, es van reprendre poc després. A Belianes, els conflictes entre els Altarriba i els Navés van implicar fins i tot els veïns de Bellpuig, amb l’empresonament del batlle Bartomeu Altarriba per part del procurador de la baronia, el nyerro Antoni Çacosta.
Aquest període de la història urgellenca posa de manifest la complexitat de les relacions de poder a l’època moderna. Les parcialitats, lluny de ser simples disputes locals, reflectien els interessos i ambicions de la noblesa, que sovint utilitzava la violència com a eina per consolidar el seu poder. La població, atrapada enmig d’aquestes lluites, patia les conseqüències d’una inestabilitat que marcaria profundament la història de la comarca.
Entre els anys 1588 i 1619, Ponent va experimentar una etapa d’intensa convulsió marcada per una forta activitat bandolera. Aquest període es caracteritza per la simultaneïtat entre les clàssiques rivalitats entre parcialitats i els enfrontaments directes contra els interessos tant de la Generalitat com de la monarquia. Davant aquesta onada de violència, la reacció institucional es va traduir en una resposta més contundent per part de la Corona, articulada a través de virreis decidits com el duc de Maqueda, el marquès d’Almazán i, amb especial determinació, el duc d’Alburquerque. Amb el temps, algunes quadrilles, allunyades del seu origen aristocràtic i cavalleresc, es van veure abocades a la delinqüència més desorganitzada, abandonant l’antic codi d’honor medieval que havia regit les seves accions.
L’any 1588, la situació va patir un gir quan les faccions aragoneses van pactar treves i es va procedir a l’expulsió de quadrilles de procedència diversa –catalanes, navarreses i gascones– del regne. Aquest desplaçament massiu va provocar un efecte col·lateral directe sobre Catalunya: el retorn de la violència amb una intensitat renovada. Encara que els Desvalls i els Gilabert van signar acords de pau, les faccions nyerres van prosseguir amb la seva ofensiva contra els cadells. A Lleida, la situació es va tensar encara més quan la Paeria va donar suport explícit als cavallers nyerros. Aquests van organitzar un cos armat liderat per Francesc de Gilabert, Onofre d’Alentorn i altres senyors de la conca d’Artesa de Segre.
Un episodi clau d’aquest cicle va ser el canvi de bàndol de Bernat de Guimerà. Fins aleshores aliat destacat dels cadells, el senyor de Ciutadilla es va alinear amb els nyerros i participà activament en la persecució del Batlle d’Alòs. L’agost de 1589, dues quadrilles cadelles comandades pel fill d’Arnau d’Alòs i per Perot Altarriba, l’Estudiant de Belianes, van buscar refugi a Cubells, feu dels cadells germans Averó. Els nyerros van respondre amb un setge immediat, amb el suport de diverses senyories de la plana. Des de Lleida, els Desvalls van intentar mobilitzar la Lliga de Cavallers per auxiliar Cubells, però davant la magnitud del setge van optar per no intervenir. El setge durà tres jornades fins que, durant la nit, els assetjats aconseguiren escapar foradant la muralla. En venjança, la colla del Barber de Binèfar saquejà el poble.
Les represàlies cadelles no es feren esperar. Montclar fou víctima d’un atac brutal amb robatoris, assassinats de bestiar i la crema de pallers. Almenar també visqué episodis sagnants, i a Lleida mateix, el sotsveguer Andreu Calaf fou assassinat a trets de pedrenyal davant casa seva. L’escalada de violència culminà amb l’assassinat del notari Antoni Joan Esteve, funcionari de la tresoreria de la Cort, quan es trobava en missió oficial amb el comissari reial a Oliana. Aquest reguitzell d’esdeveniments exemplifica l’ambient d’inseguretat i tensió permanent que es va apoderar de Ponent en una de les èpoques més convulses del seu passat modern.
Perot Altarriba, conegut com l’Estudiant de Belianes, que fins aleshores havia estat un fidel seguidor del cadell Bernat de Guimerà, va considerar-se traït pel seu antic protector. Aquest gir de fidelitats el portà a posar-se al servei directe de Lluís Desvalls, un dels principals líders nyerros de Lleida. Amb aquest canvi d’aliances, dissolgué la seva pròpia quadrilla, tot i que continuà participant en accions puntuals, principalment contra els Navès de Belianes, enemics nyerros de la seva vila natal. Paral·lelament, Bernat de Guimerà no s’estigué de rearmar-se, donant suport a una nova colla al voltant de Ciutadilla encapçalada pel Minyó de la Segarra, afavorint així la proliferació de nous focus de conflicte malgrat els intents oficials d’erradicar el bandolerisme.
Mentrestant, la vila de Tàrrega, com a cap de la vegueria, iniciava converses amb Lleida i Balaguer per sumar-se a una Germandat contra els bandolers. Aquest procés de negociació, que incloïa la cessió d’homes i recursos, es veia constantment obstaculitzat per l’oposició del procurador de la baronia de Bellpuig. Tot i així, el gener de 1590 es formalitzava la unió entre Tàrrega, Agramunt, Lleida i Balaguer, i es designava Bellpuig com a punt estratègic de concentració de forces. Roger de Soldevila, capità de la Unió, representava els interessos dels barons targarins en aquest projecte comú, que volia posar ordre a una situació cada cop més crítica.
Però mentre les institucions intentaven articular-se, a les viles les tensions esclataven. A Tàrrega, les disputes entre la família Ponces i la paeria, aguditzades per les intromissions de Bernat de Guimerà, van culminar amb l’assassinat del veguer Josep Soler al camí del Pedregal. Aquest crim provocà una ràpida reacció: diverses quadrilles es mobilitzaren i entraren a la vila, entre elles la de Bernat de Guimerà i la de Lluís d’Ortiz de Cabrera, senyor de Concabella, que van acabar amb la vida de Jaume Ponces abans de fugir cap al castell d’Abella, al Pallars Jussà.
Al mateix temps, Agramunt vivia el seu propi malson. Les disputes per l’aprofitament de l’aigua de la sèquia del molí, entre la vila i els nyerros dels Alentorn, van desembocar en accions violentes. La captura de Lluís d’Alentorn, fill del senyor de Seró, i d’un síndic de la vila que fou empresonat a Puigverd, derivà en una escalada directa. Els nyerros van respondre destruint la peixera de la sèquia, deixant la vila sense aigua per al molí fariner, i enviant quadrilles de bandolers a assetjar-la. Davant aquesta pressió, els agramuntins, dividits en faccions irreconciliables, van demanar suport militar a Tàrrega i contractaren ells mateixos quadrilles de bandolers cadells per vigilar els carrers i reforçar les muralles. Aquest episodi il·lustra fins a quin punt la violència i la desconfiança havien arrelat a les institucions locals i a les relacions entre les viles de Ponent.
Entre els anys 1590 i 1593, la comarca de l’Urgell va viure un dels episodis més intensos i violents de la seva història recent. Les tensions entre els bàndols enfrontats, nyerros i cadells, no tan sols es mantingueren sinó que augmentaren, donant lloc a una onada de conflictes, aliances inestables, assalts i represàlies. Les autoritats locals, enfrontades o desbordades, i la monarquia, decidida a imposar ordre amb mà de ferro, van teixir un escenari on cada moviment polític o militar podia desencadenar una nova crisi.
En aquest context, la figura d’Onofre d’Alentorn es consolidava com el principal representant nyerro de les terres de Ponent. Davant l’augment de poder dels cadells, amb la paeria de Lleida dirigida per Jeroni Desvalls i de Meca i el suport de Tàrrega i Agramunt, Alentorn va recórrer a la Diputació del General per reclamar una acció decidida contra les quadrilles que ocupaven i aterrien l’Urgell. Aquesta situació va esclatar amb especial virulència a finals de 1591, quan Perot Altarriba reorganitzà la seva colla i atacà el castell de Maldà buscant Bernat de Guimerà, procurador fiscal de la baronia. Encara que no el trobà, la ràbia es desfermà pels carrers del poble amb un balanç fatal de ferits i morts.
L’estiu de 1592 representà un gir decisiu: Bernat de Guimerà fou declarat enemic del rei, i se li van confiscar les baronies de Ciutadilla i Abella. Aquestes possessions foren lliurades a figures oposades, com Antoni Mercer i Jeroni Ponces de Tàrrega. L’arribada del nou virrei, el duc de Maqueda, marcà una nova etapa d’intervencionisme reial. En lloc de limitar-se a una banda, el virrei ordenà la persecució indistinta de nyerros i cadells, emetent una nova crida que oferia recompenses per la captura o mort de bandolers. Així, el 1595 es capturava i executava el Minyó de la Segarra i s’enxampava una colla de lladres a la Torre de Santa Maria.
La repressió va incloure també operacions espectaculars, com el setge i destrucció del castell d’Arsèguel i la fugida del seu senyor, Joan Cadell. Davant d’aquesta pressió, líders com Lluís Desvalls es refugiaren a l’Aragó i acabaren empresonats a Madrid. La persecució s’estengué a altres barons, inclosos Jeroni Desvalls i Jeroni Cortit, que foren tancats a Barcelona. El 18 de març de 1594, aquests personatges aconseguiren una evasió que humilià el virrei: escaparen de la presó sense violència, sense forçar les portes, i demostrant la fragilitat del sistema penal.
Tanmateix, enmig de la repressió, una figura clau es mantingué intacta: Onofre d’Alentorn. Convertit en diputat militar de la Diputació del General, amb influència en la Junta de Defensa durant la guerra amb França i protector del braç militar, Alentorn va mantenir el seu suport a les colles bandoleres, especialment en les disputes que implicaven el seu fill Lluís a Puigverd d’Agramunt. Aquest suport actiu a la seva facció il·lustrava com, fins i tot en el moment de màxima intervenció reial, el poder feudal i la política local continuaven dominant l’escenari.
l’Urgell esdevingué escenari d’un complicat joc d’equilibris entre la repressió decidida del bandolerisme i els intents diplomàtics per apaivagar les disputes de les grans cases senyorials. El virrei, duc de Maqueda, va aplicar una política dual que combinava mà dura amb l’oferta de treves i absolucions. Aquesta estratègia es reflectí en una sèrie de pactes entre bàndols enfrontats: els Mauri i els Balasch a Agramunt, els Minguell i els Roig a Guimerà, o la pacificació temporal de tota la vila d’Agramunt en dues ocasions. També s’intuïa un acord entre les famílies Guimerà de Ciutadilla i Castre-Pinós de Guimerà pel control de Vallsanta i la Bovera.
El panorama general del país era igualment complex. A mesura que la Unió i els sometents intentaven frenar les colles armades, ressorgien contínuament les parcialitats amb nous actors i escenaris: des de les tensions entre morells i voltors a Alcover i Valls, fins a la persistència dels nyerros i cadells a la Cerdanya. A l’Urgell, les topades d’Onofre d’Alentorn amb Agramunt continuaven l’any 1599, mentre altres figures com Jeroni Cortit arrossegaven nous enfrontaments, com el registrat a Vilaseca. Aquesta guerra de faccions se superposava a una altra dinàmica igualment determinant: la concessió de perdons massius, molt especialment durant els anys de guerra amb França. Aquesta política beneficià un ampli ventall de nobles implicats en el bandolerisme, com Lluís Desvalls, Joan de Montsuar, Baltasar de Claramunt i el ja conegut Bernat de Guimerà.
Amb l’atenció posada de nou a la comarca urgellenca, es constata que els primers anys de la dècada foren especialment actius pel que fa a la presència de quadrilles. Tant les formades per homes de la contrada com les vingudes de fora es movien amb llibertat pels camins i nuclis de població. D’entre els caps cadells, Perot Altarriba desapareix de la documentació a partir de 1592, tot i que alguns membres del seu grup foren detinguts.
El Batlle d’Alòs, Arnau d’Alòs, deixà d’operar després dels episodis violents d’Agramunt, mentre que Vicent Palou fou capturat a Tiurana l’any següent. Per part nyerra, noms com el Barber de Binèfar, actiu fins al 1593, o Antoni del Pi, el Minyó de la Segarra, que continuà fins al 1595, prolongaren encara un temps la seva acció. Amb tot, després d’aquests anys convulsos, les quadrilles que restaren al territori ho feren en un segon pla, de manera menys visible i sense deixar rastres documentals tan explícits. Això no significava una desaparició real, sinó un canvi en les formes d’actuació i en la visibilitat d’un fenomen que, malgrat tot, seguia bategant sota la superfície institucional.
A l’inici del segle XVII, l’Urgell i el Camp de Tarragona van reviure amb intensitat els vells conflictes de bàndols que havien marcat dècades anteriors. L’arribada al virregnat de l’arquebisbe de Tarragona Joan Terès, fill de Verdú, no va suposar cap alleujament. El seu posicionament obertament contrari a figures com Pere Voltor de Valls va aguditzar les tensions al territori. Mentrestant, a Tàrrega, els equilibris de poder es trencaven amb una nova onada de violència. L’any 1603 va marcar un punt d’inflexió amb el nomenament de Frederic de Bellver com a veguer de la vila, gràcies al suport de personatges destacats com el seu germà Pere de Bellver i el noble Francesc d’Aragó. Però les relacions dins la vila eren fràgils, i un mes després de la seva arribada, un tret acabava amb la vida d’Agustí Roca i feria greument el donzell Joan Baptista Menargues. L’acusació directa contra Francesc d’Aragó i altres noms influents va precipitar els esdeveniments. Davant la impossibilitat de fer complir l’ordre de captura, i potser per protegir els seus aliats, Frederic de Bellver va abandonar el càrrec, al·legant motius de salut.
Aquest assassinat va evidenciar l’esclat de les parcialitats locals, provocant la ràpida reacció dels sectors opositors als Bellver. En pocs mesos es van obrir diversos processos judicials contra Frederic, impulsats tant per institucions targarines com per figures de pes a la regió, des del procurador del duc de Soma fins a representants eclesiàstics de Tarragona. L’any 1605, la fragmentació de la vila era un fet consumat. Tàrrega estava dividida entre tres bàndols clarament delimitats, liderats respectivament per Frederic de Bellver, Hortensi Olivart i Lluís Rabassa. Tots ells comptaven amb el suport de gent armada, sovint de procedència forastera, integrant quadrilles que actuaven amb la impunitat que la fragmentació institucional els permetia.
La designació de Joan de Perellós com a nou veguer va desencadenar un nou episodi de violència. La quadrilla de Frederic de Bellver, en la qual destacaven figures com Miquel Pena i Bernat Roig, va assassinar Hortensi Olivart al camí que connecta Vilagrassa amb Anglesola. Els autors de l’atac es van refugiar a l’església de Vilagrassa, espai que fins llavors es considerava inviolable. Tanmateix, el veguer ordenà la seva captura i trasllat a la presó de Tàrrega, trencant així amb l’ús de santuari religiós. Preveient represàlies, la paeria va demanar reforços al virrei, i aquest envià tropes encapçalades pel capità Joan d’Encontra. Davant la tensió acumulada, calgué recórrer a homes armats d’altres municipis com Cervera, Montmaneu i Igualada.
La tensió esclatà durant la celebració de Sant Eloi. Mentre el poble ballava, diversos homes armats, ocults sota les capes, van treure pedrenyals amb ànim de revenja. L’acció es traduí en una sèrie de bregues i enfrontaments als carrers: entre Pau Alzina i Lluís Rabassa, entre Bernat Roig i el prevere Felip Martí –armat tot i vestir de civil– i amb la participació inesperada del paer Morlans. La intervenció dels soldats va evitar mals majors, i Bernat Roig fou fet presoner. Els dies següents, la tensió no es va dissipar. El portaler de la vila fou empresonat, possiblement acusat d’haver facilitat l’accés d’armes o bandolers, i un nou intent d’assassinat tingué lloc contra el batlle de Tàrrega. L’atac, perpetrat per un bandoler emboçat, no va reeixir per la seva mala punteria, però demostrava fins a quin punt les parcialitats tenien la capacitat de desestabilitzar la vida pública i política local.
A començaments de l’any 1606, la ciutat de Barcelona presenciava l’execució d’un dels personatges més polèmics de l’escenari polític i social targarí: Frederic de Bellver. Condemnat a mort, l’intent de Jeroni Çaportella, emissari del Consell de Tàrrega, per obtenir clemència per a commutar la pena per desterrament o galeres perpètues, va arribar massa tard. L’objectiu de l’enviat era clar: evitar l’esclat d’una guerra oberta i garantir la pau i la tranquil·litat a la vila. La petició, però, fou desatesa pel virrei, que al febrer d’aquell mateix any ordenà la detenció de diversos membres destacats de l’entorn de Bellver: Pere de Bellver, Francesc d’Aragó, el bastard Çaportella i Jaume l’Aiguardenter. Cap d’aquests intents va reeixir. Al març, diversos veïns de Tàrrega van ser desterrats i es van executar els béns del difunt Frederic. Només el grup liderat per Lluís Rabassa semblava resistir amb força dins de la vila.
Amb la caiguda dels Bellver i els seus aliats, Tàrrega va viure un període de pau aparent. Però la calma era fràgil, mentre a la comarca els supervivents de les diverses parcialitats actuaven amb llibertat, alimentant la inestabilitat. En aquest context va emergir la figura de Bartomeu Benet, conegut com Benet de Rocallaura, que establí el seu domini al sud de la comarca, amb una activitat sostinguda fins al 1616. Paral·lelament, Pere Rovira, més conegut com Rovireta, saquejava pagesos i viatgers per la Segarra i l’est de l’Urgell, fins que va trobar la mort a Montoliu l’any 1610. També aparegueren altres noms que aterrien la població, com el Pobill de Montornés, identificat com Antoni Pont, que va ser capturat l’any 1614 per Ramon de Perellós, o Bartomeu Bosch, el temut Llop de Rubinat, actiu fins al mateix any.
Jaume Tella, anomenat Lo Perdigot de Montornés, va ser un altre dels caps de quadrilla destacats d’aquest període i fou finalment capturat el 1616. A aquests noms s’hi afegeix una figura gairebé llegendària: Perot Rocaguinarda. El famós bandoler es deixà veure per terres de Guimerà i Verdú l’any 1609, quan va ser contractat per Miquel d’Alentorn, prior de Catalunya de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, per participar en un conflicte armat contra Rafael de Biure, senyor de Vallespinosa i castlà de Vallverd. Aquest episodi reflecteix la complexitat de l’època, on els bandolers no només representaven una amenaça social, sinó que sovint eren utilitzats com a instruments de pressió en lluites de poder local.
A principis del segle XVII, la vila de Tàrrega es va veure abocada, novament, a la necessitat de reorganitzar la Unió i Germandat per combatre l’activitat incessant de les quadrilles bandoleres que pertorbaven la comarca. Aquesta vegada, l’aliança es va estendre fins a Barcelona, però la implicació territorial fou parcial. El governador de Bellpuig, tal com ja havia succeït en episodis anteriors, es negà a participar-hi, fet que limità l’abast i la força de l’operatiu. Tot i això, es va formar una seixantena armada dirigida per Ramon de Perellós, amb la intenció de netejar la regió dels elements més violents. L’exclusió expressa de famílies com els Bellver, Pellicer, Gavaldà i altres revelava fins a quin punt la lluita contra el bandolerisme estava impregnada per les tensions de les parcialitats locals.
Els primers fruits d’aquesta ofensiva no es feren esperar. Durant els anys següents, diversos membres destacats de quadrilles van ser capturats: el Baronet de Vilagrassa, Bernat Bei, Miquel Benavent, Simó Solís conegut com lo Perdiguer, Pere Esteve de la Vansa, anomenat lo Vencido (detingut el 1606), així com Bernat Pejoan, Jaume Argelonc, Clarianet, Amillet, Rafel Domènec, Guillem Rius, Tomàs Llobera i Feliu (presos a Anglesola el 1608) i Jaume Minguella de Guimerà (detingut el 1610). Aquestes accions, però, no responien exclusivament a una ofensiva contra la delinqüència comuna. Molts dels capturats formaven part d’un sistema complex de fidelitats i enemistats dins les guerres de parcialitats, convertint cada detenció en una peça dins d’un tauler polític i social tens.
La situació a Tàrrega continuava fràgil. El mateix any 1606, el veguer Joan de Perellós va sol·licitar reforços al virrei per contenir la violència que amenaçava la vila, amb el suport de dotze soldats a cavall per acompanyar Joan d’Encontra. La frase “Tàrrega penjava d’un fil” descrivia amb cruesa la precarietat del moment. Aquesta intervenció, però, generà recels dins de la paeria, on el veguer va acabar guanyant-se enemistats per la contundència de les seves actuacions. Dos anys més tard, el 1608, el successor del càrrec, Francesc d’Aragó, va ser assassinat, un gest que evidenciava com les represàlies i les venjances seguien marcant el ritme de la vida política i judicial.
L’any 1611 el nou virrei, el bisbe de Tortosa Pedro Manrique, optà per un canvi d’estratègia basat en el perdó i el bandeig. Perot Rocaguinarda i tota la seva quadrilla van ser indultats a canvi del seu exili a Itàlia. Aquest gest s’estengué també a figures de la noblesa, com Galceran Ferrer, senyor de la Móra; Bernat de Çaportella, senyor de la Curullada i de Tordera; o Joan de Luna, castlà de Granyena. Amb tot, la dinàmica del bandolerisme no es va aturar. Aquell mateix any començava a destacar un nou cap de quadrilla, Pere Barba, conegut com Barbeta o Barbeta de Guimerà. Al costat de Benet de Rocallaura, es convertirien en figures que pertorbarien les autoritats virreinals, guanyant-se un lloc als registres com a malsons persistents per al poder establert.
Amb la substitució del bisbe de Tortosa pel marquès d’Almazán al capdavant del virregnat, la política catalana del 1611 va girar cap a un nou període de mà dura. El marquès va recuperar la línia repressiva per frenar l’activitat bandolera que s’estenia per la comarca de l’Urgell i altres zones del Principat. En aquell context, Benet de Rocallaura s’havia consolidat al sud de l’Urgell com una presència habitual, mentre Barbeta de Guimerà, aliat puntualment amb Trucafort, protagonitzava un dels assalts més sonats: el 30 de desembre de 1613, emboscaren la caravana reial de moneda al Pla del Pomar, entre els Hostalets i Montmaneu, emportant-se prop de 180.000 ducats. Aquest episodi marcà l’inici d’un seguit d’atacs dirigits contra la Corona que es van estendre arreu del territori català.
Poc després, la inseguretat sacsejava de nou les planes de Cervera amb el segrest del cobrador de la bolla de Tàrrega, per al qual es reclamà un rescat elevat. En paral·lel, de tornada de Montserrat, el comte de la Bastida, majordom major del príncep Filiberto de Savoia, era assaltat, robat i assassinat. Davant aquesta situació límit, el marquès d’Almazán endurí les mesures de control: presons arbitràries sense respectar les constitucions, enderroc de castells i habitatges de fautors, i noves crides contra figures destacades, com Ramon de Guimerà, fill i successor del conegut Bernat. Aquesta ofensiva accentuà el conflicte entre la Generalitat i el virrei, mentre l’activitat de les quadrilles més violentes es reproduïa a gran escala, afectant punts tan distants com les terres de l’Ebre, el Pirineu o l’Urgell.
A Verdú, el clima es va tornar especialment tens entre 1615 i 1617. Les parcialitats locals es van transformar en autèntics bàndols: Estalella i Carulla d’una banda, Minguella i Borrell de l’altra. Les disputes s’intensificaren fins al punt que la paeria de Tàrrega es veié obligada a intervenir per evitar un nou esclat de violència. Per garantir la pau, es va acordar que Pere de Bellver, Gaspar Ferrer, Jeroni d’Averó i Miquel de Montserrat compensessin econòmicament els descendents de Gaspar Feliu, Lluís Rabassa, Baltasar Castelló i Francesc Florensa. Aquesta operació econòmica i política buscava posar fi a les animositats latents i restablir la convivència.
Amb la pacificació aparent de Tàrrega i la ja consolidada calma a Agramunt, l’arribada del duc d’Alburquerque com a nou virrei obrí una etapa decisiva en la lluita contra el bandolerisme. L’estabilitat aconseguida a l’Urgell permeté reforçar la Unió amb Lleida per un període de cinc anys a partir de 1616. Aquesta aliança va resultar eficaç: es va capturar Mala Ànima a Sant Martí de Maldà, el Perdigot de Montornés i el mateix Benet de Rocallaura. Barbeta de Guimerà, després d’una fuga i captura a Itàlia, va ser finalment executat a Barcelona el mateix any.
A escala general, l’any 1616 marcà una caiguda important de caps bandolers com Bergina, Trucafort, Bonaboca, Rovireta, el Sastre Domingo, Bernat Ribó i Tallaferro. Tot i la duresa de les mesures repressives, aquestes execucions s’acompanyaren d’una política de perdons, quan aquests eren personatges d’alt nivell comarcal. Així, figures com Acart d’Erill i de Cardona, senyor de l’Albi, i Antoni Frigola, senyor de Maldà, que havien estat suports clau de Benet de Rocallaura, foren absolts entre 1618 i 1619, consolidant una estratègia que combinava càstig i clemència per intentar restablir l’ordre a llarg termini.
A partir de l´any 1620, la comarca de l’Urgell va experimentar una transformació notable en el seu panorama social i polític. Les parcialitats senyorials, que durant dècades havien protagonitzat enfrontaments sagnants i alimentat el bandolerisme com a eina de pressió i venjança, van començar a perdre protagonisme i intensitat. Aquest declivi va anar acompanyat d’una reducció clara en el nombre i les accions de les quadrilles armades que havien marcat el paisatge rural i urbà amb la seva presència constant. Aquesta davallada contrastava amb el que es vivia en altres zones de Catalunya, on, coincidint amb l’esclat de la guerra dels Segadors, van sorgir nous grups armats de caràcter molt més violent, sovint desvinculats de qualsevol filiació senyorial o política. Aquests grups, sovint etiquetats com a “miquelets”, actuaven amb una dinàmica més propera a la delinqüència que a la defensa d’un bàndol.
Malgrat la relativa calma, l’Urgell no restà completament exempt de tensions. A Verdú, les disputes continuaren latentment i implicaren també habitants de Guimerà, tot i que les autoritats aconseguiren realitzar captures que reduïren progressivament el grau de conflicte. Aquesta contenció de la violència es mantingué fins a l’inici del conflicte de 1640. En paral·lel, afloraren noves parcialitats com la dels Pellicer i els Castelló del Talladell, però aquestes no van escalar fins al punt de generar enfrontaments com els viscuts en dècades anteriors. L’absència d’una xarxa de complicitats senyorials i familiars que sostingués les disputes va jugar un paper clau en aquesta moderació.
La clau d’aquest canvi de cicle va ser, sens dubte, l’evolució en l’actitud dels senyors i les elits locals. Davant d’un conflicte, l’opció per recórrer als tribunals es va convertir en la via preferida per resoldre diferències. La confiança en els mecanismes institucionals es consolidà, i l’execució de les sentències per part dels oficials reials donava solidesa a aquesta nova forma de gestionar els litigis. Així, fins i tot quan una de les parts pretenia tornar a la lògica de la violència privada, la resposta institucional de l’altra part n’impedia l’escalada.
Un dels exemples més il·lustratius d’aquesta nova realitat fou el cas de Rafael de Biure, senyor de Preixens. Aquest intentà imposar per la força la prohibició del pas de ramats pel seu terme, enfrontant-se a la universitat d’Agramunt. Davant les accions coercitives dels bandolers del senyor contra interessos de la vila, el 1627 el veguer va respondre amb contundència: mobilitzà el sometent, assetjà el castell de Preixens, capturà Rafael de Biure, que fou processat per regalia, i deixà en llibertat els seus homes, prèviament desarmats. Aquest episodi simbolitzà el canvi de paradigma: l’autoritat pública imposant la seva força per sobre de les velles pràctiques de la justícia senyorial per la via armada.
La transformació del comportament dels senyors ponentins a partir del segon terç del segle XVII representa un dels canvis més notables en la dinàmica de poder i violència de les terres de l’interior català. Aquest gir, tot i ser evident en la disminució de les guerres de parcialitats i en la substitució de les armes pels procediments judicials, continua essent un fenomen amb moltes zones d’ombra. La seva complexitat demana una anàlisi aprofundida que vagi més enllà dels motius aparentment evidents com el relleu generacional, la política de perdons o la participació institucional. Aquestes claus, tot i tenir pes, no expliquen per si soles una mutació tan profunda en la conducta de l’elit senyorial.
El rastre documental permet observar una reestructuració en l’equilibri de les grans famílies comarcals. Nissagues que havien liderat el bandolerisme i l’activisme armat en dècades anteriors com els Gilabert o els Desvalls experimentaren una davallada. Els primers dividiren el seu patrimoni entre germans, la qual cosa diluí la seva força política i econòmica. Els segons, amb la mort de Lluís Desvalls sense hereus i la marginalització de Jeroni, perderen capacitat d’influència. Paral·lelament, els Çacosta i els Çaportella abandonaren definitivament l’escenari ponentí per centrar-se en la vida urbana i política de Barcelona, deixant un buit que altres famílies aprofitaren per reforçar la seva posició. Entre aquestes, els Guimerà, els Argençola i els Alentorn assumiren nous rols de lideratge, però amb estratègies cada cop més allunyades de la violència sistemàtica.
En el cas dels Guimerà, la transició és especialment significativa. Si bé Bernat de Guimerà havia estat una figura clau en el manteniment de les parcialitats cadelles, els seus descendents optaren per altres camins. Felip de Guimerà, fill cabaler, després d’obtenir el perdó reial el 1619, es vinculà a l’exèrcit i marxà cap a Flandes. L’hereu, Ramon de Guimerà, apostà per l’ascens social a través de l’aliança amb la Corona, casant-se amb Isabel de Gilabert, filla d’un dels antics caps nyerros. La seva trajectòria, però, fou erràtica. Tot i ser nomenat governador del vescomtat de Castellbò el 1624 i posteriorment procurador general de les jurisdiccions de l’arquebisbe de Tarragona, les seves aspiracions més altes quedaren frustrades. La manca de reconeixement oficial, sumada a l’ambient tens que es vivia al Principat, el conduí a una nova deriva. Participà en la campanya de Salses el 1639, però fou acusat de desertor i declarat fora de la llei. El seu retorn a l’activisme radical es confirmà en els primers anys de la revolta de 1640, durant la qual esdevingué una figura rellevant entre els dirigents revolucionaris.
Aquest trajecte, que comença en l’intent d’integració institucional i desemboca en la rebel·lió, exemplifica la complexitat del canvi d’actitud dels senyors. No fou un procés lineal, sinó ple d’intents, tensions i contradiccions. Allò que queda clar és que la decadència de les pràctiques bandoleres no fou únicament una imposició exterior, sinó també una reconfiguració interna del poder local.
L’abandonament progressiu del bandolerisme per part de diverses nissagues nobiliàries de Ponent va coincidir amb un increment notable de la seva presència en els àmbits institucionals. Aquesta transició no es pot explicar per un sol factor, però en alguns casos s’observa un acostament fructífer a la Corona que ajudà a consolidar aquesta mutació. La família Argençola n’és un exemple rellevant, tot i que la seva retirada de les parcialitats armades no pot ser atribuïda de forma directa a una ascensió planificada en l’estructura institucional.
Francesc d’Argençola, qui havia actuat com a protector del braç militar de la Generalitat, va rebre el 1627 una pensió vitalícia per part del rei, vinculada a les rendes de la Batllia General de Catalunya. Aquesta recompensa suggereix una relació de confiança amb el poder central i apunta a una voluntat de legitimar-se com a part activa en la gestió del país. Els seus fills van continuar aprofundint en aquesta línia. El petit, Onofre d’Argençola i Clariana, es formà a Salamanca i arribà a ocupar càrrecs de pes, com el rectorat de l’Estudi General de Lleida des del 1629 i posteriorment, l’any 1638, la plaça d’oïdor a la Reial Audiència de Catalunya. La seva trajectòria fou interrompuda de manera tràgica quan morí a mans dels revoltats el 1640. Paral·lelament, l’hereu, Joan d’Argençola i Clariana, va consolidar el patrimoni familiar casant-se amb Isabel de Montsuar i assumint nous feus com el de Torregrossa. La continuïtat dinàstica s’assegurà amb la seva filla Agnès, que s’uní matrimonialment amb Jeroni de Rocabertí, enllaçant així dues línies aristocràtiques influents.
Una dinàmica diferent, però igualment significativa, es pot observar en la trajectòria dels Alentorn. Alexandre d’Alentorn i de Botella, conegut en cercles cortesans com a “Cap de la Casa Otomana”, destacà com l’últim gran líder nyerro de Ponent. Tot i la seva llarga vinculació amb les disputes bandoleres, abandonà progressivament aquestes pràctiques a mesura que es consolidava la seva implicació política. Entre 1614 i 1617 exercí com a diputat militar de la Generalitat i fou també protector del braç militar durant gairebé dues dècades, del 1604 al 1623. El seu germà, Onofre d’Alentorn, presidí la Generalitat entre 1608 i 1611, mentre que el seu fill, Miquel d’Alentorn i de Salbà, assolí aquest mateix càrrec entre 1635 i 1638. Alexandre, amb una postura ferma en defensa de les constitucions catalanes, es convertí en una figura incòmoda per als virreis, especialment en el debat sobre la persecució del bandolerisme. Tot i aquesta projecció familiar, el seu hereu, Dídac d’Alentorn i de Salbà, restà en un segon pla. L’empenta i carisma dels seus predecessors van eclipsar el seu paper, deixant-lo al marge de les primeres línies de poder.
Aquestes trajectòries familiars exemplifiquen com, en molts casos, el canvi d’estratègia de les nissagues senyorials ponentines va passar per un procés de reconfiguració dels seus rols socials, substituint el control territorial armat per una presència més consolidada i estable en els engranatges polítics i institucionals del país.
En les dues dècades que precediren l’esclat de la guerra dels Segadors, el fenomen del bandolerisme a les terres lleidatanes es mantingué en una intensitat baixa. Tot i que la presència de quadrilles continuà, els indicis apunten que aquestes no comptaven amb el suport dels senyors locals, fet que marcà una diferència substancial respecte a etapes anteriors. Els episodis documentats en aquest període es vinculen a accions aïllades i a figures amb poca projecció social, que actuaven sense la cobertura d’un entramat aristocràtic.
L’any 1628, per exemple, la zona del Tallat fou escenari d’una sèrie de robatoris comesos per la quadrilla de Gabriel Oliver, conegut com el Pixo de Valls, capturat a Barberà de la Conca aquell mateix any. Paral·lelament, s’enregistraren les actuacions del grup de Macià Torner, un arbequí que acabà sent detingut a Guimerà i executat amb Joan la Forja i Pere Sitges de Montblanc. En la mateixa línia, Francesc Cabestany de Belltall fou apressat a Vallfogona després de ser sotmès a tortura amb la finalitat de revelar els noms dels seus còmplices. A partir d’aquests fets, no es torna a registrar cap acció significativa fins al 1635, amb l’aparició del Frare de la Nou.
La situació canvià radicalment amb l’esclat de la revolta catalana. El setembre de 1640, la Diputació del General advertia de la proliferació de conflictes locals que degeneraven en enfrontaments armats, evidenciant que la vella dinàmica de les parcialitats tornava a prendre forma. El cas de Verdú és especialment revelador: al mes de juliol, sorgí una nova quadrilla encapçalada per Jaume Moles, conegut com lo Ros Moles, que comptava amb la complicitat d’en Pales de Preixana i Jaume Guiom, dit Barbeta. L’enfrontament amb el batlle Joan Guiom, que es veié obligat a refugiar-se a casa de Jeroni Minguella, revelava el ressorgiment d’antigues disputes entre famílies, ara exacerbades pel context bèl·lic.
Amb l’evolució de la guerra, es van multiplicar les formacions armades que actuaven a l’Urgell, especialment a la zona de la serra del Tallat i als municipis de la vall del Corb. Encara que en alguns casos les seves accions podien haver nascut de les parcialitats tradicionals, la seva activitat derivà ràpidament cap a formes de delinqüència orientades a la supervivència. Així es documenta la quadrilla de Magí Capdevila dels Omells de na Gaia, responsable de robatoris a Guimerà, la Guàrdia de Cervera i als Omells mateix, on segrestà dos veïns d’Arbeca al camí ral i n’aconseguí un rescat de 200 lliures.
En aquest mateix context, destaca la figura de Josep Mir, conegut com Miratxo, natural de les Borges Blanques. Cap d’una quadrilla caracteritzada per la seva violència, fou catalogat com a “miquelet” i se li atribuïren múltiples segrestos amb demandes de rescat. Al costat d’ell, Joan Carbonell, el Capità Barto de Sant Martí de Maldà, encapçalava una altra agrupació que acabà absorbint la de Capdevila. Aquesta darrera fou la més activa del moment, amb robatoris i segrestos reiterats, i el 1652 protagonitzà un intent desesperat per capturar antics companys refugiats al campanar del monestir de Santa Maria de Vallbona, arribant a calar foc a les portes del cenobi. Aquesta acció marcà el punt àlgid i final d’una etapa que havia revifat enmig del conflicte bèl·lic però que, com una flama sense combustible, s’anava extingint en la mesura que el territori recuperava una relativa estabilitat institucional.
