Una mostra que convida a mirar amb ulls nous els elements del nostre patrimoni cultural més fràgil, aquells espais físics que han estat deixats enrere per l’oblit o pel pas implacable del temps, i que la literatura ha preservat a través de la paraula. L’exposició proposa una experiència doble: imatge i text es donen la mà per recuperar la memòria d’aquells indrets que, tot i estar en ruïnes o ja desapareguts, encara habiten l’imaginari col·lectiu.
7 de setembre a les 11.30 h.
Sala Arnau Company – Castell de Verdú.
La proposta, impulsada per la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner, planteja un viatge per la història sentimental del país. Un recorregut per espais que han perdut la seva funció original però han guanyat valor simbòlic gràcies a la mirada literària. El visitant hi trobarà una selecció d’elements patrimonials que, malgrat el seu estat de conservació, mantenen viva la seva significació gràcies a textos que els descriuen, els evoquen o els transformen en paisatges de memòria.
Amb aquesta iniciativa, es dona veu a un tipus de patrimoni sovint ignorat per les polítiques de conservació: des de masies enfonsades i ermites mig colgades per la vegetació fins a camins rurals esborrats pels anys. A través de fotografies antigues i fragments literaris, l’exposició reconstrueix la presència d’aquests llocs en la vida quotidiana i emocional de les comunitats. La mostra no s’oblida tampoc dels grans monuments del país que van travessar períodes de decadència i que, durant anys, van ser vists i interpretats des del prisma romàntic o memorialista per escriptors i viatgers.
Patrimoni oblidat, memòria literària es presenta en dues formes complementàries. D’una banda, una exposició física pensada per ser itinerant, amb capacitat per generar debat i activitats als territoris on es presenti. De l’altra, una extensíssima exposició virtual que recull les aportacions de centres d’estudis i entitats d’arreu del país, oferint una cartografia emocional i documental del patrimoni menor, però no per això menys significatiu. Aquesta dualitat permet al projecte ampliar l’abast de la reflexió sobre com es construeix la memòria col·lectiva i quin paper hi juga la literatura en la preservació simbòlica dels espais.
L’exposició convida a mirar amb atenció aquells indrets que el temps ha volgut esborrar, però que la paraula ha mantingut vius. I ho fa amb una mirada que combina el rigor documental amb una sensibilitat artística, on les ruïnes, les bardisses i els records compartits es converteixen en una forma de patrimoni viu.
