Europa desmantella la Política Agrària Comuna (PAC)

El document, que redefineix profundament el funcionament i els recursos de la Política Agrària Comuna (PAC), obre un nou escenari carregat de retallades, incerteses i una complexa negociació que s’allargarà durant anys.

La proposta redueix la PAC a un element integrat dins un nou “megafons” i elimina la distinció tradicional entre ajudes directes i desenvolupament rural, sacsejant així un sistema que durant dècades ha estat l’eix vertebrador de les polítiques rurals europees.

Les comunitats rurals esperen amb incertesa com s’aterrarà aquesta proposta sobre el terreny. La desaparició d’un enfocament específic per al desenvolupament rural, el pes creixent de la burocràcia i la manca de claredat en la redistribució de fons fan pensar que, més que una simplificació, el nou sistema podria convertir-se en un laberint administratiu per als petits productors. La negociació serà llarga i complexa, però el temps corre: si es vol aplicar el nou sistema a partir de 2028, els acords haurien d’arribar abans de 2026. Un escenari que, ara per ara, sembla lluny d’assolir-se.

El nou marc pressupostari planteja fusionar les principals polítiques europees en un sol instrument financer. Així, les ajudes agrícoles, els fons de cohesió regional i les inversions en pesca s’uniran sota una mateixa estructura. El finançament d’aquest megafons dependrà de plans nacionals i regionals elaborats pels Estats membres i avaluats posteriorment per la Comissió. El model pretén ser més flexible, però trasllada una gran responsabilitat als governs estatals i regionals, que hauran de justificar i coordinar les seves pròpies estratègies. La PAC deixa de ser una política centralitzada i esdevé una peça més dins un engranatge de gestió molt més complex.

La desaparició del desenvolupament rural com a pilar específic de la PAC afegeix una altra capa d’incertesa.

Quant a les xifres, la Comissió anuncia un mínim de 300.000 milions d’euros per al conjunt d’ajudes agrícoles, una xifra que representa aproximadament un 80 % del pressupost actual. Aquesta reducció, situada entre el 20 % i el 25 %, no només impacta sobre el volum total disponible, sinó que deixa oberta la incògnita de com es repartiran els fons entre països. En el cas d’Espanya, la dotació prevista és de 79.900 milions d’euros per al conjunt d’ajudes regionals, pesqueres i agrícoles, fet que suposa una baixada propera al 20 % respecte al marc vigent. Malgrat això, encara no s’ha detallat quina part exacta correspondrà als ajuts directes al camp.

El nou model també altera profundament l’equilibri institucional europeu. Segons experts com Tomás García-Azcárate, la proposta representa un pas enrere, ja que redueix el pes del Parlament Europeu en el disseny de la política agrària. A partir d’ara, la capacitat de decisió es desplaça cap al Consell de Ministres i la pròpia Comissió, mentre que la Eurocambra quedarà relegada a un paper més marginal. Això implica, a la pràctica, que els plans estratègics dissenyats per cada país es desenvoluparan al marge del control parlamentari europeu. Una situació que genera preocupació entre analistes i sectors implicats.

Tot i que la Comissió assegura que les inversions en àrees rurals continuaran, el fet de no tenir una línia pròpia desperta dubtes sobre la priorització real d’aquestes polítiques. Les iniciatives a petita escala —com ara infraestructures locals, serveis comunitaris o projectes d’emprenedoria rural— podrien quedar desplaçades per grans obres més visibles i rendibles políticament. En aquest context, alguns experts temen que les administracions tendeixin a afavorir les inversions de gran impacte i deixin de banda els programes que històricament han donat suport a la vida als territoris menys habitats.

Espanya, juntament amb una vintena més d’estats membres, ja ha expressat el seu rebuig frontal a la proposta. El ministre d’Agricultura, Luis Planas, ha defensat una PAC robusta i independent, alineant-se amb les organitzacions agràries que anuncien noves mobilitzacions per a la tardor. Aquestes reivindicacions arriben en un moment en què la memòria de les tractorades encara és fresca, i en què la Comissió havia promès una actitud més receptiva cap a les demandes del sector. No obstant això, el text actual sembla anar en direcció contrària.

La batalla que s’obre ara és triple: institucional, entre el Parlament i la Comissió; intergovernamental, entre els països amb interessos dispars; i domèstica, dins de cada Estat membre, quan s’hagin de definir les prioritats de finançament dins del nou marc. García-Azcárate adverteix que l’èxit del model dependrà de la capacitat de cada país per presentar projectes sòlids i ben gestionats. Però també lamenta que, sense mitjans per corregir desviacions o incoherències, la Comissió queda amb poc marge per assegurar una aplicació justa i eficient.