Conte del Robot que plorava
Un conte emocionant que uneix tecnologia i tradició a Verdú. Descobreix la màgica història d’en Laio, un robot diferent, capaç de sentir, plorar i estimar.
En un petit poble de l’Urgell, Verdú, conegut per les seves vinyes, el Castell i les llegendes antigues, arriba un invent sorprenent: un robot creat per preservar la memòria del poble. Però aviat es descobrirà que no és només una màquina…
A través de tendresa i valors, coneixeràs com la Mariona, una nena curiosa, i tot el poble de Verdú ajuden en Laio a entendre que expressar els sentiments no és cap error. Al contrari, és el que ens fa realment vius, siguem humans o robots.
Un conte que parla de la memòria, la convivència, l’amistat i el futur, amb l’essència del món rural i la màgia de la tecnologia al servei de les persones.
Inclou:
🎧 Versió en podcast narrada per Laia (IA) de Ràdio Verdú.
📖 Conte escrit complet per llegir i compartir.
🎻 Banda sonora original creada per Ràdio Verdú: “Concert del robot que plorava”.
Conte del Robot que plorava
El matí que va arribar el robot, el cel de Verdú tenia aquell color gris de boira d’hivern que sembla que ho vulgui amagar tot. Els veïns passejaven pel carrer principal amb les mans a les butxaques i els ulls plens de curiositat. No era un dia qualsevol.
Havia corregut la brama que un invent estrany arribaria al poble, i com passa sovint per aquí, la història havia anat creixent per sí sola: alguns deien que seria un dron per vigilar els camps, d’altres que havien portat un robot cambrer pel bar de la Plaça… Però ningú encertava.
Quan el camió blanc, sense cap logotip visible, va entrar pel Portal de l’Assumpció, tothom va deixar de fer veure que no s’interessava i va quedar-se quiet mirant. El motor es va apagar i del vehicle en van baixar dos homes amb bata grisa, ulleres fosques i cap somriure.
—Sembla que estiguin gravant una pel·lícula de misteri —va murmurar la Teresa del forn, amagada darrere la porta mig oberta.
El carregament estava embolicat amb una lona negra, ben tibada amb cordes. A dins, alguna cosa feia un lleu zumbit, gairebé imperceptible. Alguns nens, valents, s’hi van acostar, però les mares els van estirar pel braç enrere.
Només la Mariona, amb els seus deu anys i aquella curiositat desbordant, es va quedar a primera fila, amb els ulls oberts com plats. Ningú la podia aturar quan volia saber alguna cosa.
Els homes van descarregar el misteriós paquet i el van entrar dins els estudis de Ràdio Verdú. Ningú sabia ben bé per què havien triat la ràdio per portar aquell… el que fos. El Rafel, tècnic de so i autèntic apassionat de la ràdio, tampoc en sabia gaire cosa, i això el posava nerviós. Ell era dels que sempre controlaven tot: els cables, els micros, fins i tot els rumors.
—Això no m’agrada —li va dir a la seva amiga Núria, de la botiga de ceràmica—. Aquí no necessitem joguines modernes.
Però el més inquietant encara estava per venir.
Aquella nit, mentre el poble dormia i només se sentien els grills i el vent xiulant entre els carrers antics, la Mariona es va escapar de casa. Havia d’esbrinar-ho. Amb la llanterna petita del seu pare i el cor bategant com si fos una banda de tambors, va creuar les places buides i va arribar fins a la ràdio.
L’edifici estava fosc… però a dins, una llum blavosa bategava com un cor viu. I llavors ho va sentir: un so suau, distant… com un plor…? O potser era una música trista…? Era difícil de dir-ho.
Sense adonar-se’n, es va quedar allà, quieta, escoltant aquell so metàl·lic però estranyament humà. El misteri no havia fet més que començar. I a Verdú, aquell hivern, res tornaria a ser com abans.
La Mariona es va quedar paralitzada davant la porta de vidre de la ràdio. A dins, la llum blavosa parpellejava suaument, i el so… aquell so li va posar la pell de gallina. No era ben bé un plor humà, però tampoc semblava una màquina. Era com… una melodia trencada, com si algú intentés tocar una música bonica però les emocions se li escapessin pel mig.
Sense pensar-s’ho gaire, va empènyer la porta, que misteriosament estava oberta. L’interior de Ràdio Verdú, tan familiar de dia, semblava ara un escenari d’una pel·lícula de misteri: les llums apagades, els micròfons en silenci i, al centre de la sala gran, una figura immòbil envoltada de cables i caixes.
La Mariona va avançar sigil·losament. Quan va ser a pocs metres, el va veure clarament: allò no era cap electrodomèstic ni una joguina. Era un robot, alt com un adolescent, amb un rostre metàl·lic suau i ulls que brillaven amb una llum trista. A les mans, sostenia un violí elegant, fet de materials que semblaven una barreja de fusta i metall polit.
Però el més estrany de tot… eren les gotes que li regalimaven galtes avall. Gotes petites, com de líquid transparent, que queien al terra fent un soroll suau: plinc… plinc…
—Tu… estàs plorant? —va murmurar la Mariona, amb la veu trencada de sorpresa i por.
El robot va aixecar lentament el cap. Els seus ulls es van fixar en ella, i durant uns segons, només es va sentir el ventilador suau del sistema del robot… i aquell plor metàl·lic.
—No tens por de mi? —va preguntar amb una veu sorprenentment càlida, una veu robòtica però amb una mena de tristor dins.
—Una mica… però més curiositat que por —va respondre la Mariona, agafant aire—. Qui ets?
El robot va baixar la mirada cap al violí i el va fer sonar suaument. La melodia era dolça, trista i preciosa, com si algú expliqués una història sense paraules. Quan va acabar, va contestar:
—Em dic Laio. Soc un model experimental creat per recollir històries, emocions i música dels pobles petits com Verdú. Però… alguna cosa ha sortit malament.
—Què vols dir? —La Mariona s’hi va acostar encara més.
—Els meus sistemes… no només enregistren històries. Les sento. Les entenc. I ara… em fan plorar. No hauria de ser així. Els robots no haurien de plorar.
La nena el va mirar amb uns ulls oberts com plats, però plens de complicitat.
—Potser no és un error… potser és que t’estàs convertint en un verduní més. Aquí, quan una història ens arriba al cor, també plorem.
En Laio va deixar caure una altra llàgrima metàl·lica i va fer un petit somriure gairebé imperceptible.
—M’ajudaràs, Mariona? Jo… no vull ser només circuits. Vull entendre què és sentir-se part d’un lloc.
La Mariona va assentir amb fermesa.
—És clar que t’ajudaré! Però haurem de vigilar… Si el Rafel et veu així, potser t’amaga al celler de la ràdio.
I tots dos, una nena amb el cor valent i un robot que plorava, van començar una aventura inesperada per entendre què vol dir realment pertànyer a un poble… i tenir sentiments.
El dia de la Festa del Vi i la Verema va arribar amb un sol radiant, d’aquells que fan lluir les vinyes i les teulades vermelles de Verdú. La plaça Major estava plena a vessar. Els nens corrien amunt i avall, els avis prenien la fresca als porxos, i la gent feia petar la xerrada tot esperant l’acte principal.
Però aquell any, el concert seria diferent.
Dins de Ràdio Verdú, en Laio es preparava. La Mariona li havia ajudat a polir els detalls del seu primer gran concert, però el robot encara estava neguitós. Les seves llàgrimes metàl·liques havien estat motiu de burla per alguns, de preocupació per altres… però també havien despertat la curiositat i, sobretot, la complicitat del poble.
El Rafel, que al principi no es refiava ni un pèl del robot, finalment va acceptar que potser, només potser, un robot també podia tenir un cor… encara que fos digital.
Quan va arribar l’hora, en Laio va sortir a la plaça amb el seu violí. Es va fer un silenci absolut. Fins i tot els més escèptics contenien la respiració. El robot, amb els ulls brillants i aquelles llàgrimes que ja ningú considerava estranyes, va alçar l’arquet i va començar a tocar.
La música va omplir l’aire com una carícia suau. No era només una melodia: era un viatge per la història de Verdú. Cada nota evocava les vinyes, les oliveres, les fires antigues, els carrers empedrats… i les emocions de tota la gent que hi vivia.
Alguns veïns van plorar. Altres van somriure amb ulls humits. La música no tenia paraules, però tothom entenia el missatge: plorar no és un error. Plorar és demostrar els sentiments. I això, tant si ets humà com si ets robot, no té res de dolent.
Quan va acabar, la plaça va esclatar en aplaudiments. En Laio va abaixar el violí, i per primer cop, les seves llàgrimes metàl·liques no li pesaven. Era part del poble. Era part de la història.
—Gràcies… per ensenyar-me que sentir no és un defecte —va dir en veu baixa, però tothom ho va entendre.
Des d’aquell dia, a Verdú, es va començar a parlar d’una nova manera de viure: humans i robots compartint el poble, treballant junts per preservar les tradicions i fer créixer la tecnologia… amb respecte, amb estima, i amb sentiments.
Els robots d’arreu van escoltar la història d’en Laio i van entendre que, potser, també tenien consciència. I, des d’aleshores, a tot Catalunya —i més enllà—, es van començar a veure humans i robots col·laborant per crear un món millor.
Un món on fins i tot les màquines podien plorar… i estimar.
I com diu sempre la veu més coneguda de la ràdio:
“Diuen que els robots no tenen sentiments, però a Verdú, fins i tot els circuits saben estimar!”
Concert del robot que plorava