Brussel·les gira l’esquena al camp i encén la indignació pagesa

OPINIÓ

La proposta del nou Marc Financer Plurianual de la Unió Europea és una retallada pressupostària i un cop de porta a la cara de milers de famílies que han mantingut viu el territori. Reduir en més d’un 20% les ajudes directes al sector primari mentre es parla, sense cap vergonya, de reforçar el pressupost militar, és una obscenitat política i econòmica. Com s’atreveixen a parlar de sostenibilitat, sobirania o cohesió territorial mentre desmantellen un dels pilars bàsics del país?

Aquesta decisió no és casual ni innocent. És el resultat d’una deriva tecnocràtica que tracta la pagesia com si fos un residu del passat, una nosa incòmoda a gestionar. Però els números són clars i contundents: 60 milions d’euros menys cada any només a Catalunya suposen un desballestament silenciós de moltes explotacions agràries. I amb elles desapareixeran paisatges, oficis, aliments de quilòmetre zero i tot un model de vida que ha demostrat ser resistent, sostenible i socialment útil.

De paperassa i despesa militar no s’alimenten les persones

Mentre es multipliquen les subvencions per a tecnologies especulatives o s’inflen partides opacs en nom de la seguretat, es condemna el sector agrícola a sobreviure amb les engrunes. I per si no fos prou, es deixa a cada estat la potestat d’interpretar i repartir aquestes ajudes, convertint una política europea en una loteria nacional. El que era una política comuna es transforma en una cursa d’obstacles burocràtics i arbitraris. No és cap exageració dir que estem davant la descomposició de la PAC tal com la coneixíem.

La hipocresia és doble quan es parla de condicions laborals. Perquè mentre s’exigeix una paperassa infinita als petits productors, es mira cap a una altra banda quan toca garantir drets laborals bàsics. I així i tot, es continuen enviant diners públics a explotacions que incompleixen normes mínimes. On és la fiscalització? On és la transparència? Aquesta PAC és més una carta blanca per perpetuar desigualtats que un instrument de progrés.

És ofensiu, també, el missatge implícit que el sector agrari pot aguantar-ho tot: retallades, burocràcia, competència deslleial, precarietat laboral i ara, directament, menyspreu institucional. Però el camp ha parlat, i ho ha fet amb contundència. Les protestes a Brussel·les són només l’inici d’un pols que va molt més enllà dels números. És una qüestió de respecte, de justícia i de supervivència.

No es pot jugar amb la sobirania alimentària com si fos un capítol més del pressupost. Quan el camp calla, el territori s’esvaeix. I quan el territori cau, tot l’equilibri d’un país trontolla. Europa ha de triar: o es posa al costat dels que alimenten el continent, o acabarà menjant les engrunes d’un sistema que ella mateixa ha destruït.

Josep G.