La Unió Europea es troba en ple debat sobre el futur de la Política Agrària Comuna (PAC) mentre busca equilibrar els interessos dels agricultors i les exigències ambientals.
Després de les protestes del sector agrícola l’any passat, Brussel·les ha començat a flexibilitzar les obligacions ambientals vinculades a les ajudes europees. Aquest gest ha estat ben rebut per bona part del sector agrari, però ha despertat reticències en l’àmbit ecologista, que alerta dels riscos de rebaixar la protecció mediambiental.
L’equilibri entre la rendibilitat del camp i la sostenibilitat ambiental s’ha convertit en un dels grans dilemes de la política europea. Si bé la simplificació administrativa i el suport econòmic als agricultors són mesures imprescindibles per garantir la seva supervivència en un entorn marcat per la inflació i la competència global, és preocupant que aquesta evolució es faci a costa dels compromisos ambientals. L’agricultura no pot avançar girant l’esquena a la natura, perquè, precisament, la seva supervivència depèn de la qualitat del sòl, de l’aigua i de la biodiversitat.
Segons la Comissió Europea, simplificar certes normes de la PAC podria suposar un estalvi de fins a 1.580 milions d’euros anuals per als agricultors i de 210 milions per als estats membres. Entre les mesures proposades hi ha l’augment de la suma fixa anual per als petits agricultors fins als 2.500 euros i un relaxament en el compliment d’objectius ambientals específics, com ara la conservació de torberes, aiguamolls i cursos fluvials. També es preveu agilitzar els mecanismes de compensació per desastres naturals o malalties del bestiar, i la creació d’un sistema digital únic per reduir la càrrega burocràtica.
El problema no és només tècnic o pressupostari, sinó estructural. La Unió Europea, per pressió de certs sectors, està recorrent massa sovint al discurs de la simplificació per justificar reculades en polítiques verdes que costen dècades de consolidar. És una manera subtil de desmantellar el pacte verd europeu des del cor mateix de les institucions. El risc no és només ecològic; és també polític. Rebaixar les exigències ambientals per respondre a protestes puntuals pot generar una espiral perillosa de concessions que debiliten la coherència del projecte europeu.
Aquestes modificacions s’inscriuen en un esforç per facilitar la feina als agricultors i contribuir a la seva estabilitat econòmica. Segons el periodista especialitzat en política agrària, Gerardo Fortuna, la iniciativa respon directament a les mobilitzacions massives del sector, que van marcar l’agenda política a les portes de les eleccions europees del 2024.
Malgrat la satisfacció expressada pel món agrari, diversos col·lectius ecologistes consideren que aquestes reformes podrien tenir conseqüències perjudicials a llarg termini. Sarah Martin, de l’organització Client Earth, sosté que reduir les exigències ambientals pot intensificar els efectes del canvi climàtic, posant en perill la mateixa viabilitat de l’agricultura. Insisteix que la salut del sector depèn directament de la conservació de la natura, i que ajornar o eliminar regulacions ambientals pot comprometre tant la seguretat alimentària com els llocs de treball rurals.
Des del sector agrícola organitzat, la federació Copa-Cogeca ha remarcat que la PAC manté els seus objectius ambientals, però que calia actuar sobre aspectes “inviables” per als agricultors. El debat sobre el futur del sector es trasllada ara al marc pressupostari, on la Comissió preveu presentar una nova eina financera, les anomenades Associacions d’Inversió Nacionals i Regionals, incloses en la proposta de pressupost europeu prevista per al mes de juliol. Aquesta fórmula, però, genera resistències entre els agricultors, que reclamen una política agrària forta, amb finançament ampliat davant l’impacte de la inflació.
Per al portaveu agrari Patrick Pagani, el repte és garantir una PAC capaç de consolidar el mercat únic i acompanyar la transició ecològica que reclama la societat. Per la seva part, Sarah Martin adverteix que l’actual model agrari europeu no té la resiliència necessària per afrontar les conseqüències dels fenòmens climàtics derivats de les pràctiques intensives. La pèrdua de pol·linitzadors, la degradació del sòl i l’alteració dels ecosistemes continuen sent obstacles greus per a l’estabilitat del sector agrícola.
És legítim escoltar les demandes del sector agrícola i adaptar la PAC a les realitats canviants. Però fer-ho en clau reactiva, cedint davant la pressió, i sense una estratègia clara per protegir el territori, pot hipotecar el futur del mateix sector que es vol protegir. El que caldria és una PAC reformulada amb una visió integradora, que posi en el centre el valor públic de l’agricultura com a garant de paisatge, alimentació i equilibri ecològic. Fer l’agricultura competitiva no hauria de voler dir fer-la més contaminant ni menys exigent. El repte real és fer-la sostenible sense empobrir-la. I això, avui, encara sembla un repte pendent.
En aquest context de tensió entre competitivitat i sostenibilitat, el Parlament Europeu ha adoptat una posició clara exigint que el fons de la PAC es mantingui autònom i reforçat en el proper pressupost comunitari.
