El paper de la dona en el món rural: entre la invisibilitat i la resistència

OPINIÓ

El món rural té moltes cares, però una de les més persistents és la de la dona que treballa en silenci. Sempre hi ha estat, però sovint no se l’ha vist. L’agricultura, la ramaderia, la gestió de la casa, el suport emocional, la transmissió de la cultura… tot plegat ha passat per les seves mans, però sense reconeixement. Durant dècades, per no dir mil·lennis, la dona rural ha estat la columna vertebral d’un sistema que, paradoxalment, l’ha ignorada. I encara avui, en ple segle XXI, la seva presència continua essent resistència.

Quan es parla de pagesia, encara s’imaginen sovint un home treballant amb el tractor. El relat col·lectiu ha deixat fora una realitat evident: que les dones han treballat tant o més que els homes al camp, però sovint sense terres al seu nom, sense nòmina, sense veu en les decisions. Aquesta invisibilitat institucionalitzada ha fet molt de mal, perquè ha legitimat una estructura de poder on les dones eren mà d’obra però no eren considerades titulars. I qui no és titular, no decideix. I qui no decideix, no compta.

Aquesta situació no és fruit del passat: encara avui moltes dones del món rural continuen sense accés real a la propietat, a càrrecs en cooperatives o a representació en espais de governança local. Les seves feines sovint es classifiquen com “sus labores”, un eufemisme que maquilla una gran injustícia. Es mantenen, amb una sorprenent normalitat, dinàmiques patriarcals que les expulsen de la primera línia, malgrat ser imprescindibles per a la sostenibilitat de les explotacions.

Però davant aquesta invisibilitat, hi ha una resistència obstinada. Dones que lideren projectes agraris, que aposten per la ramaderia ecològica, que innoven en producció i venda de proximitat, que recuperen varietats autòctones, que creen xarxes, que fan activisme i que es neguen a desaparèixer. Algunes ho fan soles. D’altres, en col·lectiu. Totes, amb la determinació de no deixar que el futur rural continuï sent pensat només en masculí.

La lluita per la visibilitat no és una qüestió anecdòtica, és estructural. Sense dones al món rural, els pobles s’extingeixen, literalment. Però no n’hi ha prou amb campanyes puntuals o dies internacionals. Cal polítiques que facilitin l’accés a la terra, la conciliació, el suport a emprenedories rurals femenines i, sobretot, un canvi cultural que deixi de considerar les dones com a complement i les reconegui com a protagonistes.

El món rural es juga molt en aquesta partida. I potser ja és hora de deixar de parlar de “les dones del camp” com si fossin una excepció o una curiositat actual. Perquè elles han estat sempre. Només cal mirar-les, escoltar-les i respectar-les amb absoluta i sincera igualtat. La igualtat de debò.

Josep G.