OPINIÓ
En un món on podem escoltar la mateixa cançó a Nova York i a Bellpuig, menjar sushi a Almacelles o veure sèries coreanes des del sofà de Verdú, la globalització ha arribat per quedar-se. I tot i que ens ha obert finestres al món, també ha deixat portes obertes per on s’escolen identitats, tradicions i maneres de fer que havien estat columna vertebral de la vida quotidiana. En aquest context, la cultura popular —aquella que sorgeix del poble, que es transmet sense manuals i es viu sense escenaris— esdevé més que mai una eina de resistència i arrelament.
La cultura popular és la manera com celebrem, com parlem, com cuinem, com ens saludem o com acomiadem els nostres morts. És allò que no surt als llibres però que tots coneixem: una jota a les festes del barri, una cercavila amb capgrossos, una dansa que s’ha ballat cent vegades, una dita que ens va ensenyar l’àvia mentre pelava mongetes. És la veu d’un territori que, malgrat les modes globals, es reconeix en el seu batec local.
Però la globalització sovint ho uniformitza tot. Fins i tot les festes populars corren el risc de convertir-se en espectacles per a turistes, amb més preocupació per la selfie que per la vivència. Les tradicions poden passar de ser rituals viscuts a productes de consum ràpid. I aquí és on cal posar l’accent: si la cultura popular es transforma en decorat, deixa de ser viva. I si no és viva, deixa de tenir sentit.
El valor de la cultura popular rau en la seva capacitat d’adaptar-se sense perdre l’essència. D’incloure sense diluir. D’obrir-se al món sense deixar de mirar arrels. I això passa, per exemple, per mantenir els tallers de gralla, les colles castelleres, els grups de teatre amateur, els balls de bastons o les processons del poble. Però també per reconèixer la cultura que es fa avui, la que neix de la fusió, la que combina trap amb sardanes o grafitis amb llegendes locals. La cultura popular no és un museu; és un organisme viu.
I sobretot, és un espai comunitari. En un món cada vegada més individualista, les manifestacions culturals que es fan en col·lectiu —des d’una romeria fins a un aplec— tenen un valor que va més enllà del que es veu. Ens recorden que som part d’alguna cosa més gran. Que el poble no és només un lloc geogràfic, sinó un espai simbòlic on sentir-se part.
Reivindicar la cultura popular en temps de globalització no és tancar-se, sinó arrelar-se. És saber qui som per saber cap on volem anar. Perquè en aquest món global, on tot sembla provisional i passatger, la cultura popular ens dona continuïtat. Ens recorda que hi ha coses que no cal buscar a Google: només cal seure una estona amb algú gran del poble i escoltar.
Josep G.
