OPINIÓ
Els pobles petits de Catalunya són com llibres antics: potser ja no són novetat, però guarden entre les seves pàgines la memòria d’un país sencer. Però com tot llibre antic, si no s’obre sovint, s’omple de pols i s’oblida. Avui, molts d’aquests pobles es troben en una cruïlla complicada. L’envelliment demogràfic ja no és un risc futur: és una realitat present. La pregunta no és si es buidaran, sinó què farem perquè no es quedin muts.
A les places on abans hi havia mainada corrent, avui hi ha bancs buits i cases tancades amb panys rovellats. Els padrins que aguanten el poble amb el coratge de qui estima el seu tros, són sovint els últims habitants estables. Perquè si bé és cert que hi ha una certa “revalorització rural” en discursos polítics o a les xarxes socials, la realitat és tossuda: serveis que es retallen, metges que no arriben, escoles que tanquen per falta de nens, transport públic que fa més nosa que servei.
No estem davant d’un problema puntual, sinó d’una conseqüència d’anys de centralisme econòmic i desconnexió territorial. Les polítiques que decideixen el futur dels pobles sovint es pensen des dels despatxos de ciutat. I així, mentre es parla de repoblament o de digitalització rural, molts veïns han de fer quilòmetres per fer un tràmit, accedir a una analítica o simplement comprar pa. No calen grans discursos: calen solucions senzilles i valentes.
L’envelliment no és una malaltia, però sí un senyal d’alarma. Perquè quan un poble s’omple de cabells blancs però no se sent el crit d’un nen al carrer, no és només un canvi d’edat: és un canvi de cicle. Els padrins no poden ser els últims. Ells haurien de ser els transmissors de memòria, no els darrers guardians d’una vila que s’apaga. Si no hi ha relleu generacional, el poble no mor només físicament. Mor culturalment, socialment i emocionalment.
Però encara hi ha marge. Hi ha joves que volen tornar, famílies que somien amb una vida més pausada, projectes agroecològics que demanen espai, iniciatives culturals que poden revifar carrers adormits. Però tot això necessita infraestructura, suport, mirada llarga. No n’hi ha prou amb proclamar que cal cuidar el territori. Cal fer-ho viable. Que viure-hi no sigui un acte de resistència sinó una opció digna.
El futur dels pobles petits no passa només per preservar el patrimoni, sinó per garantir vida quotidiana. I això vol dir serveis, escoles, habitatge, connexió, feina. Si no cuidem qui hi viu ara, difícilment atraurem ningú nou. I si els que hi són se’n van… potser un dia, els pobles esdevindran escenaris de postal buits, bons per fer fotos, però incapaços de dir-nos res. I seria una llàstima —perquè quan un poble calla, una part del país deixa de parlar.
M. G.S.
