OPINIÓ
Tenim connexió les vint-i-quatre hores del dia, però cada vegada és més difícil connectar de debò. En una societat on tot passa per una pantalla, on el mòbil ha passat de ser eina a ser extensió del cos, la fatiga digital s’ha convertit en un malestar silenciós que va calant com la humitat: no es veu, però ho empapa tot. Vivim immersos en un flux d’informació constant, responent notificacions, consultant titulars, revisant missatges, fent scroll sense rumb —i amb tot això, el cap cada cop més ple i el cor una mica més buit.
Aquest fenomen no és exclusiu dels joves ni de cap sector professional concret. Afecta estudiants, treballadors, mestres, sanitaris, jubilats que intenten mantenir el contacte amb els nets via videotrucades… Tot sembla més fàcil, però també més feixuc. Quan cada reunió és una videoconferència i cada relació passa per un WhatsApp, alguna cosa es perd pel camí. La mirada, la pausa, el silenci còmplice. La pell i el gest. El que no es diu i és tan important com el que es diu.
Hem construït una societat hiperconnectada i, paradoxalment, cada cop ens costa més sentir-nos realment a prop. La conversa lenta ha cedit el lloc al missatge de veu de trenta segons. La sobrecàrrega d’informació ens ha escurçat la paciència. I mentre ens pensem que estem més informats que mai, en realitat sovint estem més cansats que mai. És el cansament d’haver estat “actius” tot el dia sense haver fet res tangible. D’haver respost a tot però no haver pensat en res. De mirar contínuament una pantalla esperant que hi passi alguna cosa… mentre la vida passa a fora.
La fatiga digital també té conseqüències físiques i emocionals. Ulls irritats, mal d’esquena, dificultats per concentrar-se, insomni, irritabilitat. Però el pitjor de tot és la desconnexió interior: aquella sensació d’estar desbordat, de no donar l’abast, de no saber quan descansar és un dret i no una pèrdua de temps. Ens han convençut que la productivitat no descansa. Que estar disponibles és sinònim d’eficiència. Que si no contestem al moment, quedem fora. I així ens mantenim, atrapats en una roda de hàmster digital, corrent per no quedar enrere… sense adonar-nos que potser ja hem perdut l’essència.
Caldria replantejar-nos quina mena de connexió volem. Perquè connectar no hauria de voler dir estar sempre localitzables, sinó ser-hi de veritat quan cal. No es tracta de tornar enrere, ni de demonitzar la tecnologia. Es tracta de posar límits, de recuperar espais de desconnexió per cuidar el que és més fràgil: l’atenció, la presència, el vincle. Potser ha arribat l’hora de començar a apagar pantalles per encendre converses. I, sobretot, de recordar que no hi ha cap aplicació que substitueixi una abraçada.
Josep G.
