La Guerra Civil Catalana – Nou episodi del Podcast “Històries”.

La Guerra Civil Catalana: una nació dividida

Entre 1462 i 1472, Catalunya no només va enfrontar un rei. Va enfrontar-se a si mateixa. En aquest episodi aprofundim en un dels capítols més complexos i potser menys coneguts de la nostra història: la Guerra Civil Catalana. Un conflicte que va sacsejar la Corona d’Aragó, va dividir famílies, ciutats i institucions, i que encara ressona als llibres… i potser també a les consciències. No es tracta d’una simple rebel·lió contra Joan II, sinó d’un xoc entre visions del país, del poder i del futur.

🔍 Descobreix les tensions internes, els interessos ocults i els dilemes que van sacsejar una societat catalana a punt d’entrar en la modernitat.   🎧 Ja pots escoltar l’episodi:

Recupera’l sempre que vulguis en format podcast a la pàgina del programa Històries

📌  Nota: En aquest episodi analitzem l’obra “The Wreck of Catalonia” (La ruina de Cataluña) de l’historiador Alan Ryder pel seu interès documental de un període tan complex com la Guerra Civil Catalana (1462-1472).

Volem deixar clar que la tria d’aquest autor respon a criteris d’anàlisi historiogràfica i en cap cas implica una adhesió als seus plantejaments o a la seva interpretació dels fets.

Entenem que hi ha múltiples visions, matisos i sensibilitats al voltant d’aquest conflicte i la seva lectura no està exempta de debat. Per això, convidem als oients a contrastar, aprofundir i enriquir aquest episodi amb altres veus i mirades historiogràfiques.

La Guerra Civil Catalana (1462-1472) va ser un conflicte de gran transcendència que va afectar profundament el Principat de Catalunya, la Corona d’Aragó i la geopolítica europea de finals de l’Edat Mitjana i inicis de l’Edat Moderna.

L’obra d’Alan Ryder, “La ruina de Cataluña”, és fonamental per comprendre aquest període. En essència, la Guerra Civil Catalana va ser un enfrontament entre la monarquia de la dinastia Trastàmara, encapçalada per Joan II, i diverses faccions catalanes. Aquest conflicte no va ser una simple “rebel·lió d’una nació contra un rei”, sinó una complexa lluita amb divisions internes significatives dins de la societat catalana.

Els factors econòmics i socials que van contribuir al conflicte inclouen:

Crisi demogràfica i econòmica del segle XIV: La Pesta Negra i la pesta bubònica van tenir un impacte catastròfic a partir de 1348, provocant una greu distorsió social i econòmica. L’escassetat de mà d’obra va causar un augment dels salaris i dels preus, i les terres menys fèrtils van quedar sense conrear. Al mateix temps, una guerra devastadora amb Castella (1356-1374) va portar l’estat a la ruïna financera i va castigar encara més la població.

Declivi de la producció i el comerç: La producció agrària, especialment de cereals, va decaure ràpidament des del primer brot de pesta, generant períodes d’escassetat i problemes de subministrament d’aliments a les ciutats. A finals del segle XIV, la indústria tèxtil catalana va entrar en recessió, provocant una caiguda dels salaris i del nivell de vida dels artesans. Tot i que hi havia visions que mostraven un període d’intensa activitat comercial a inicis del segle XV, la hipòtesi de la crisi catalana iniciada amb les pestes del segle XIV no s’havia descartat.

Inestabilitat monetària i augment del deute públic: L’increment despreocupat del deute públic per finançar les guerres del segle XIV va crear una classe de posseïdors de fons urbans (majoritàriament de la Biga) interessats a mantenir el valor de la moneda. No obstant això, els comerciants de la Busca, afectats per una fase de greus calamitats comercials, veien una nova devaluació monetària com una mesura necessària. La devaluació de la moneda el 1413, tot i alleujar les obligacions dels pagesos, va enfortir la determinació dels senyors de salvaguardar els seus ingressos.

Agreujament de les relacions socials rurals: Els propietaris de terres, laics i religiosos, van respondre a la disminució de la mà d’obra reforçant el seu poder sobre els pagesos, imposant càrregues i restriccions més severes, especialment els “mals usos” sobre els pagesos de remença. Això va provocar una reacció violenta i la demanda dels pagesos per abolir la servitud.

Crisi dinàstica i el Compromís de Casp (1412): L’extinció de la dinastia catalana amb la mort de Martí l’Humà el 1410 i l’arribada de la dinastia Trastàmara a través del Compromís de Casp va ser interpretada per alguns com l’inici de la “destrucció o ruïna” de Catalunya. Això va generar una “discrepància en la cultura política” entre la nova dinastia i els seus súbdits.

Centralització del poder reial i la tradició pactista catalana: El caràcter absolutista de Ferran I i la seva escassa simpatia pel constitucionalisme català, juntament amb l’abandonament progressiu de Catalunya per part de la monarquia, van generar un enfrontament amb la nova dinastia. La forta tradició pactista catalana, que establia un pacte d’obligacions mútues entre el governant i els súbdits, xocava amb els intents dels Trastàmara de remodelar les institucions per al seu propi engrandiment.

Absentisme reial d’Alfons V el Magnànim: Alfons V va abandonar els seus dominis espanyols per centrar-se en les seves ambicions mediterrànies (principalment Nàpols), cosa que va generar un profund ressentiment a Catalunya. Barcelona, en particular, es va sentir desatesa i sobrecarregada per les demandes financeres per a les guerres italianes del rei.

Conflicte urbà entre la Busca i la Biga a Barcelona: La Biga, una oligarquia tancada de ciutadans honrats (rendistes i terratinents), dominava el govern de Barcelona i s’oposava a qualsevol canvi o reforma sota el pretext de defensar les constitucions catalanes. En contraposició, la Busca, formada per mercaders, artesans i alguns ciutadans honrats dissidents, buscava una major representació política i reformes econòmiques. Alfons V, necessitat de fons, es va aliar amb la Busca per debilitar la Biga.

Revolta pagesa dels remenses: Els pagesos de remença, sotmesos als “mals usos” i sense accés a la justícia reial, buscaven l’abolició de la servitud. Van veure en la Corona un paladí en les seves lluites contra la classe dominant catalana. Alfons V va recolzar la causa remença, en part per la seva antipatia cap a l’oligarquia catalana i per la necessitat de finançament per a les seves guerres, tot i les protestes i advertències dels terratinents.

Violència aristocràtica i faccionalisme intern: Les ciutats, com Girona, vivien en un estat de violenta inestabilitat social orquestrada per “bandols” que lluitaven pel control municipal. Aquesta violència era endèmica entre la noblesa rural i urbana, sovint a causa de l’honor, l’orgull personal i familiar, i les disputes sobre terres i drets. Aquesta fragmentació social va dificultar la unitat del país.

El conflicte de Joan II amb el Príncep de Viana (Carles de Viana): La negativa de Joan II a proclamar el seu fill Carles com a successor, i el seu posterior arrest el 1460, va ser un factor clau. Aquest acte, tot i la intenció de sufocar la guerra civil a Navarra, va ser el desencadenant final que va “posar en marxa una maquinària que reduiria Catalunya a cendres”. Això va portar a la formació del Consell Representant lo Principat de Cathalunya, que es va atribuir poders extraordinaris.

El paper de la reina Joana Enríquez: La reina Joana Enríquez, lloctinent reial, va ser una figura clau en el desenvolupament de la guerra civil. Les seves tàctiques per fomentar una insurrecció popular a Barcelona contra el Consell dominat per la Biga van exacerbar les tensions i van ser un factor determinant en l’escalada cap al conflicte armat.

En conjunt, una acumulació aclaparadora de problemes no resolts, tant econòmics com polítics, i un profund desacord sobre la sobirania i el govern, van empènyer Catalunya cap a la Guerra Civil.