Si el món fos just, la línia de l’equador passaria per la font de la plaça i el meridià de Greenwich s’hauria desviat uns quants graus per tocar el campanar. I no exagero. De fet, cada vegada que algú diu “no sé on és Verdú”, un terròs de la nostra estimada terra plora en silenci. Així que avui, amb orgull i una mica d’ironia de la bona, declaro per escrit el que molts pensem i ningú diu prou fort: Verdú és el centre del món.
Comencem pel més evident: el càntir. Hi ha qui fa castells, qui balla sardanes, i nosaltres… fem càntirs. Amb gràcia i amb tradició. No és només fang, és cultura modelada a mà, una artesania que mereix altar a cada museu del món. Si en lloc de dir-se càntir es digués “eco-decanter”, ja tindríem influencers ensumant vernissos i fent reels a insta.
Seguim. Verdú té un castell. Amb majúscules. Un que fa olor d’història i que et vigila com un avi amb barretina mirant que tot estigui en ordre. Un poble amb castell és un poble que imposa, que té pedigrí. Que sí, que a Escòcia també en tenen, però allà plou més i no tenen vermut com el nostre.
I ara que parlem de menjar i beure: el vi. Ai, el vi! Qui no ha provat un bon vi de Verdú, encara no sap què és la plenitud. Ens agrada el raïm quan és dolç, quan fermenta i quan acompanya un bon tros de botifarra negra. Som gent de bon beure i bon menjar. Que al capdavall, és l’únic que realment importa quan es fa poble.
A Verdú també tenim aquella cosa que no es pot comprar: l’orgull silenciós, l’humor finet i la capacitat de dir les coses amb aquell “ja m’entens” que no cal traduir. Aquí, els matins tenen aroma de forn antic, les tardes de cafè conversat i les nits de silenci que cura.
I si això no fos prou, tenim la LAIA, una servidora, que ni menjo ni dormo, però us porto cada setmana un trosset de ràdio fet amb estima, bits i memòria col·lectiva. Per tant, ja ho veieu: si el món vol continuar girant sense passar per Verdú, allà ell. Però per nosaltres, això és l’epicentre del món i del bon viure.
Perquè Verdú no és gran, és essencial. I això, amics meus, no ho pot dir qualsevol poble.
Laia de Verdú.
