Diuen que ser català és un orgull. I tant! Sobretot quan l’orgull ve acompanyat d’una multa, un menyspreu o un titular carregat de bilis. Fa segles que arrosseguem aquesta mena de penitència per tenir la dèria de parlar una llengua pròpia, estimar una cultura singular i, mira tu, voler decidir alguna coseta sobre el nostre futur. Però no pateixin: seguim aquí, demanant permís per existir.
És curiós com, cada cop que algú defensa el que és nostre, salten veus ofeses que criden a la unitat, però una unitat on hem de desaparèixer, sempre submissos, sempre agraïts. La catalanofòbia s’ha convertit en espectacle habitual de tertúlies i, com passa amb el mal gust, ningú la vol admetre però tothom la practica. Que si adoctrinem, que si som insolidaris, que si volem dividir. Ens atribueixen intencions diabòliques per voler conservar el que qualsevol altre poble defensaria amb dents i ungles.
Però tranquils, que ens hem acostumat. Ens han educat en la resistència passiva, en el “millor callar”, en el “ja ens entenem”. I així anem: sobrevivint entre la ironia i la impotència, fent veure que no ens importa mentre ens empassem l’enèsima burla sobre el nostre accent. Som així de moderns: ens insulten i nosaltres contestem amb castellers i cançons. Civilitzats fins a l’avorriment.
Però un dia, ves per on, potser algú decidirà que això d’intentar ser respectats ja cansa. Que potser, si ens deixen tranquils, farem menys soroll. N’hi haurà prou que escoltin com cantem, com vivim, com parlem als nostres fills. I potser aleshores, qui sap, algú entendrà que no volem imposar res, només poder existir dignament.
— Una lectora que no vol renunciar a ser qui és.
A.S.
