Quan el sol fa ombra al camp

OPINIÓ

No és un duel de trinxeres ni de pancartes cridaneres, sinó una guerra freda de permisos, expedients i interessos que es cou entre les institucions i els sembrats.

Aquesta és la crua realitat de mil hectàrees de superfície agrària que, amb suor, esforç i tradició, s’han conreat generació rere generació, i que ara es veuen amenaçades per una onada de projectes fotovoltaics que, sota el paraigua de la transició verda, semblen tenir llicència per devorar terra fèrtil.

El cas és clar: només comptant finques de regadiu, ja hi ha mil hectàrees en risc, a les quals s’han d’afegir les 600 d’Alcarràs que ja tremolen sota els fonaments d’obres d’empreses energètiques. I al voltant del canal Segarra-Garrigues, s’hi afegeixen 720 hectàrees més. Si ho mirem fredament, són xifres. Però si ho mirem amb el cor i amb la memòria, són camps, són arbres, són fruits, són vides.

Una batalla on, paradoxalment, el sol no il·lumina, sinó que projecta ombres. Ombres rectangulars, metàl·liques, que s’anomenen plaques solars.

És fàcil deixar-se seduir pel discurs brillant de les renovables. Qui s’hi pot oposar? El planeta crema, i l’energia neta és l’esperança. Però l’esperança no pot créixer damunt la destrucció silenciosa del nostre paisatge agrícola. Si a sobre parlem de regadius on s’han invertit milions d’euros públics per transformar secà en esperança, en sostenibilitat, la ironia és majúscula. Ens gastem els diners per garantir la vida agrícola… i després cedim el mateix sòl perquè es tapi amb plaques.

I mentrestant, qui mana? Els pagesos signen convenis amb les empreses perquè la rendibilitat immediata és llaminera, però a quin preu? El relleu generacional al camp s’esvaeix si la terra, en comptes de sembrar-se, es cobreix de silici. I quan els nostres joves veuen més futur en una placa solar que en un camp de blat, vol dir que alguna cosa trontolla.

I aquí és on la política —per molt que s’hi esmercin decrets com el 12/2025— sembla jugar una partida desequilibrada. Reduir requisits ambientals per “desencallar” renovables sona bé als despatxos, però sobre el terreny, significa arrencar arbres, barrar camps i posar en risc un model alimentari que, en ple segle XXI, hauria de ser tan sagrat com l’energia neta.

Sí, el futur ha de ser verd. Però verd de veritat: de fulles, de collites, de vida. No podem permetre que la transició energètica es converteixi en una transició d’abandonament rural. El veritable progrés no és aquell que substitueix un paisatge viu per un de metàl·lic, sinó el que aconsegueix fer-los conviure amb seny, amb respecte i amb memòria.

Perquè la lluita pel futur del planeta no pot ser l’excusa per fer desaparèixer el futur de la nostra pagesia.

Perquè no ens enganyem, el repte que tenim davant no és menor. El futur demana energia neta, això és inqüestionable, però també demana aliments, paisatge i arrelament al territori. I aquí és on caldrà intel·ligència, i no només la que surt dels algoritmes o dels despatxos. Caldrà la saviesa del pagès, que fa segles que sap escoltar la terra. Imaginat, per un moment, un model on les plaques solars no devorin hectàrees senceres, sinó que conviuen amb cultius, que s’instal·len en cobertes, en zones degradades, en marges, en llocs on el camp no pot créixer. Això és possible, però només si abandonem la mirada curtterminista i apostem pel seny i la innovació.

I més enllà de les hectàrees i els megawatts, hi ha la pregunta que ens hem de fer com a societat: quin país volem deixar als nostres fills? Un país que importa el menjar perquè ha sacrificat els camps? Un país que presumeix de ser verd, mentre els pobles s’omplen de cases buides i terres ermes? El futur no ha de ser una elecció entre plaques o blat. Ha de ser un equilibri. Si no ho entenem així, correm el risc que, un dia, sota el sol brillant i les turbines girant, només hi quedi silenci… i records d’un camp que vam perdre sense adonar-nos-en.

J.B.C