OPINIÓ
Potser ja és hora de deixar d’observar Barcelona amb ulls d’enveja i començar a mirar al nostre voltant amb més convicció. Perquè si hi ha alguna cosa que ha quedat clara aquests dies, és que Ponent ha teixit una xarxa cultural d’una força i qualitat inqüestionables.
Lleida ciutat ha obert la temporada amb un Magnífic Fest que, malgrat la seva joventut, ha sabut consolidar-se com una cita de primer nivell. Amb noms com Fangoria o Duncan Dhu, però també amb una clara voluntat de compartir la cultura amb la ciutadania a través d’activitats obertes, el festival ha demostrat que el talent i la programació acurada no són exclusius de les metròpolis. I això és només l’inici.
L’estiu que s’obre davant nostre és una veritable constel·lació de festivals que esquitxen les comarques de Ponent amb una diversitat i una qualitat que mereixen més atenció mediàtica i institucional. El Dansàneu i l’Esbaiola’t ompliran de màgia les Valls d’Àneu, mentre que la Fira de Teatre de Tàrrega —amb la seva 45a edició— tornarà a ser punt de trobada de creadors, programadors i públic en una cita que ja és patrimoni emocional de tot un país.
La música tampoc s’hi queda enrere. El Talarn Music Festival, el Festival dels Pirineus, o iniciatives com el nou (z)ona ponts porten sonoritats diverses a escenaris que conjuguen natura i cultura d’una manera singular. I què dir d’Els Rentadors o Entrerius, que demostren que fins i tot els pobles més petits poden acollir grans propostes si hi ha voluntat, idees i estima pel territori.
Ponent s’ha tret la son de les orelles. La cultura no s’hi programa per omplir expedients, sinó per fer comunitat, per oferir alternatives de qualitat i per atraure mirades curioses. S’ha deixat enrere aquell complex de perifèria cultural i s’ha passat a l’acció amb un calendari que rivalitza amb qualsevol regió del país.
Aquest estiu, per tant, valdrà més revisar bé l’agenda abans de reservar cap bitllet a Barcelona. Potser el concert que busquem és al costat de casa. Potser el teatre que ens remourà es fa a peu de carrer. I potser, només potser, ja no cal marxar per sentir que som al centre de tot.
Marc. J.
Opinions – Ràdio Verdú.
