El Sónar 2025 ha tornat a convertir-se en l’escenari on la tecnologia i l’art es donen la mà, amb una presència cada cop més consolidada de la intel·ligència artificial en la creació musical. L’espai Project Area del festival, dedicat als projectes que fusionen so, tecnologia i indústria, ha deixat clar que el debat sobre la IA aplicada a la música ja no és futur, sinó present.
Les eines basades en IA que es presenten al festival no tenen com a objectiu principal substituir el músic, sinó ampliar les seves capacitats o posar a disposició del públic general mecanismes per experimentar amb el so. Es tracta de recursos que parteixen de l’execució humana per transformar-la, enriquir-la o modular-la a través de l’algoritme. Tanmateix, aquestes aplicacions també obren la porta a una nova generació de creacions sorgides íntegrament de la mà d’una màquina. I és aquí on apareixen les preguntes incòmodes: pot una obra concebuda per IA competir amb la sensibilitat d’una peça composada per una persona? Com es garanteix la transparència en plataformes on conviuen creacions humanes i artificials? Cal un distintiu que alerti d’aquesta autoria no humana?
Per a complementar la reflexió sobre la intel·ligència artificial i les emocions, a Ràdio Verdú hem creat el tema “El Robot que plorava”, una peça musical emotiva construïda a partir del so del violí. Aquesta composició vol ser una invitació a l’escolta conscient, a qüestionar-nos si una màquina pot arribar a transmetre sensibilitat o tocar la part més íntima de l’ànima humana. T’oferim aquest tema perquè el puguis escoltar amb calma, amb l’esperança que et generi preguntes, emocions o, fins i tot, una llàgrima inesperada. “El Robot que plorava” també formarà part del programa musical nocturn de Ràdio Verdú, on la música i la introspecció es donen la mà quan cau la nit.
El debat s’aguditza quan es posa damunt la taula la qüestió del criteri. La IA pot generar sons, melodies, ritmes i estructures. Pot fer-ho amb velocitat, coherència i, fins i tot, amb una aparent complexitat. Però la intuïció, la capacitat d’innovar de forma disruptiva, la sensibilitat de captar un instant i convertir-lo en emoció sonora, continua sent patrimoni de la ment humana. I és en aquest marge on la màquina encara té un llarg recorregut per recórrer. Perquè l’expressió artística, malgrat la seva tècnica, es construeix també des del dubte, l’error i la imprevisibilitat.
En aquest escenari, l’etiquetatge de les peces generades per IA esdevé un tema polèmic. Per a alguns, marcar una cançó com a creada artificialment pot suposar un control injust sobre el procés creatiu; per a altres, és una mesura de protecció del consumidor cultural i del valor simbòlic de l’autoria. Alhora, com es defineix què és una creació 100% artificial? Si una persona canta una melodia i després una IA la transforma, on comença i on acaba la mà de cada agent?
La música, com a forma d’expressió íntima i col·lectiva, ha evolucionat sempre de la mà de la tecnologia: del tambor ancestral al sintetitzador, de la partitura manuscrita a les DAWs digitals. La diferència avui és que l’eina ja no és passiva, sinó que pren decisions creatives. Aquesta és la nova frontera. I per molt avançats que estiguin els sistemes, la qüestió no és tècnica, sinó cultural. El repte ja no és si la IA pot crear música, sinó quin paper ha de tenir en el relat sonor del nostre temps.
Mentre els algoritmes continuen aprenent i perfeccionant-se, la societat ha d’aprendre a conviure amb aquesta nova realitat, amb criteri, consciència i una clara delimitació del que significa crear. I sobretot, sense perdre de vista que, darrere de cada gran peça musical, sempre hi ha hagut una mà que tremola, una mirada que observa i un cor que batega.
Perspectives tècniques i avantatges emergents
La creació musical amb intel·ligència artificial (IA) ha evolucionat notablement durant l’última dècada gràcies a l’aplicació d’algoritmes avançats d’aprenentatge automàtic, especialment les xarxes neuronals generatives. Entre les tècniques més utilitzades actualment hi trobem els models com les Variational Autoencoders (VAE), els Generative Adversarial Networks (GANs) i els Transformers, amb una presència creixent de models com MusicLM, Jukebox (d’OpenAI) i Riffusion.
Una de les formes més habituals de creació musical amb IA és mitjançant xarxes de tipus LSTM (Long Short-Term Memory), entrenades amb corpus extensos de partitures MIDI. Aquest enfocament permet generar melodies o harmonies que segueixen patrons estilístics complexos, adaptant-se al context musical aprés durant l’entrenament. En paral·lel, els sistemes basats en Transformers han revolucionat la generació seqüencial d’àudio i estructura musical, com demostren els resultats de Music Transformer, capaç de mantenir coherència tonal i rítmica durant passatges llargs.
Un altre vessant clau és la síntesi d’àudio. Models com DDSP (Differentiable Digital Signal Processing) i Jukebox utilitzen xarxes neuronals per recrear àudio de qualitat mitjançant codificadors auto-regressius que conserven la textura i l’expressivitat instrumental. Això permet generar pistes completes amb veus, instruments i efectes, tot a partir d’una simple indicació textual o una melodia inicial.
Els avantatges d’aquest tipus de tecnologia són múltiples. D’una banda, permet democratitzar l’accés a la composició, ja que qualsevol persona amb mínims coneixements pot crear esbossos musicals, experimentar amb estils diversos o personalitzar pistes sonores. D’altra banda, la IA és capaç d’analitzar grans quantitats de dades musicals i generar estructures que difícilment serien intuïtives per un creador humà, obrint la porta a nous llenguatges sonors i textures inèdites.
A més, la música generativa pot adaptar-se en temps real, fet que la fa ideal per a aplicacions interactives com videojocs, instal·lacions immersives o experiències de realitat virtual. El sistema pot modificar la composició segons les accions de l’usuari, cosa gairebé impossible d’aconseguir amb música preenregistrada.
La IA musical ja no és una eina futurista, sinó una realitat consolidada. Si bé la qualitat artística encara depèn en gran mesura de la intervenció humana, les tecnologies emergents obren escenaris de col·laboració creativa entre artistes i màquines que fins fa poc semblaven inassolibles. La clau estarà en definir com utilitzar aquestes eines per potenciar, i no substituir, la creativitat humana.
