El debat sobre la compensació fiscal per als territoris rurals que contribueixen activament a la reducció d’emissions contaminants va guanyar força institucional a Sort, en el marc del Segon Congrés Català de Repoblament.
L’acte va servir per posar en relleu una reivindicació de llarg recorregut: el món rural assumeix una funció essencial d’absorció de CO₂ generat a les ciutats, i aquest servei hauria de ser reconegut i compensat econòmicament. Paco Boya, secretari general per al Repte Demogràfic del Govern central, va subratllar la necessitat d’un canvi de paradigma en la distribució de la recaptació tributària. Va afirmar que el món rural presta un servei al conjunt del país i que aquest paper de “pulmó ambiental” hauria de tenir un reflex directe en el finançament territorial. En la seva intervenció, va aportar dades que il·lustren aquest desequilibri: mentre que la ciutat de Barcelona concentra el 38% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, la demarcació de Lleida, amb gairebé el 40% de la superfície forestal i una gran extensió d’arbratge agrícola, no arriba al 10% de les emissions. Aquest contrast deixa palès que les zones rurals compensen bona part de les emissions urbanes, no sols les pròpies, sinó també part de les generades a les conurbacions metropolitanes.
El secretari general per al Repte Demogràfic va apuntar que el 80% de les emissions es produeixen a les ciutats, mentre que els territoris rurals fan una tasca constant d’absorció, una funció que va considerar equiparable, en termes ambientals, als mecanismes dels crèdits de carboni utilitzats per les empreses. Aquesta visió va ser compartida pel president de la Diputació de Lleida, Joan Talarn, qui va defensar la idea que els municipis rurals, per petits que siguin, gestionen espais i serveis que beneficien tot el territori. Talarn va subratllar que la compensació d’aquesta tasca és una qüestió de justícia territorial i va fer una crida a totes les administracions per establir polítiques d’equitat efectiva.
Des de Tremp, l’alcaldessa Sílvia Romero, en la seva condició de delegada de la Generalitat a l’Alt Pirineu i Aran, va remarcar la importància d’institucionalitzar mecanismes fiscals que retornin al territori rural part del valor que genera. Va defensar que la muntanya i el món rural aporten serveis essencials a les ciutats, i que aquest esforç ha de tenir una traducció en el model de finançament. En aquesta mateixa línia, l’alcalde de Sort, Baldo Farré, va insistir en la necessitat de revisar les polítiques actuals per obrir camí a fórmules innovadores que permetin un desenvolupament rural sostenible.
Una de les eines clau en aquesta direcció serà l’Estatut del Municipi Rural, que, segons va anunciar el secretari de Governs Locals, Xavier Amor, s’aprovarà al Parlament aquest juliol i entrarà en vigor abans de finalitzar l’estiu. Aquest instrument legislatiu permetrà dotar de més eines als petits municipis per desenvolupar polítiques d’arrelament, especialment en matèria d’habitatge i serveis. De fet, la Diputació de Lleida ja ha anunciat que renovarà les subvencions destinades als municipis amb menys de 1.000 habitants per afavorir l’accés a l’habitatge i la repoblació.
L’accés a l’habitatge es manté com un dels principals reptes al territori. Malgrat la dispersió geogràfica i la baixa densitat de població, els preus de lloguer al Pirineu i al pla de Lleida han experimentat una pujada continuada fins a situar-se en nivells superiors als de la bombolla immobiliària del 2005. Segons les últimes dades de la Generalitat, el lloguer mitjà a les zones de muntanya se situa en 558 euros, mentre que al pla de Lleida és de 501 euros, xifres que, paradoxalment, dificulten la fixació de població jove i la captació de talent. Aquest increment, en un entorn amb salaris generalment més baixos, suposa una barrera per a la repoblació i l’estabilitat demogràfica.
Amb aquest escenari sobre la taula, la demanda d’un canvi en el model fiscal i territorial s’obre pas amb més força que mai. La veu de les institucions locals, acompanyada per dades contundents, busca que el món rural deixi de ser vist com un espai subsidiari i esdevingui, en termes de política pública, un actor central en la gestió del territori i en la lluita contra el canvi climàtic.